Fa pocs dies es van complir 50 anys de la crisi del setmanari olotí Olot-Misión, que va somoure el periodisme de les nostres comarques. Ho recordà Antoni Mayans al núm.121 d'El Cartipàs. El setmanari havia nascut com a Misión, un butlletí de la missió celebrada a Olot el 1955, i va créixer lligat a Acció Catòlica. (Competia amb un altre setmanari que es deia ¡Arriba España! nascut el 1939, lligat a la FET i les JONS, aleshores reconvertit en La Garrotxa; aviat el superà). Per les Festes del Tura, els joves que ja hi col·laboràvem sovint, demanàrem d'encarregar-nos de l'exemplar extraordinari d'aquell any, el núm. 714, que sortí al carrer el 6-IX-1969. Érem Arcadi Calzada, Kim Domene, Miquel Plana, Pere Planella, Josep Ramoneda, Alfred Sargatal i servidor. Alguns, feia un any, havíem viscut a l'estranger el maig francès del 68. Entre nosaltres (ens autoanomenàvem «Equip de treball»), tot preparant materials amb esforç i il·lusió durant l'agost, fèiem xanxa; volíem acabar amb l'estretor de mires olotines simbolitzada per les vies del carrilet i l'automotor acabats de desaparèixer: «El maig francès del 68 arribaria a Olot un any després!». Volíem denunciar una societat fonamentada sobre un cofoisme eixorc i criticar alguns aspectes gairebé intocables per la societat olotina benpensant com el Ball-Pla (una carta amb centenars de signatures d'olotins s'oposava a aquella manifestació classista i arcaica), l'assistència de les autoritats a les funcions religioses, l'immobilisme, la manca d'horitzons, la pintura olotina... Recordo un acudit d'en Domene provocador. A mi, com a seminarista, m'encarregaren l'editorial per parlar de la Mare de Déu del Tura, i, no pas amb l'acord de tots, vaig escriure'n un esborrany en referència al que es deia de la Verge el document Lumen gentium del Vaticà II; acabà publicat. Recordo que tots vam treballar aportant fotos de la ciutat per a un reportatge titulat La fotografía, testigo de cargo: s'hi palesava el galimaties urbanístic i es deixaven entreveure interessos inconfessables. Copio Mayans: «El resultat va ser demolidor». L'Ajuntament en ple va redactar una nota de rebuig [17-IX] signada per l'alcalde en què lamentava el «torpe contenido» de la publicació. Alguns subscriptors es van donar de baixa i altres de significants (L. Rius Rossell, JSC, J. Plana, L. Bayona, A. Montañá...) van escriure cartes indignades de protesta. La vella redacció del setmanari, en un editorial titulat Una dolorosa experiencia. Nota de redacción en el número següent, el 715, gairebé demanà perdó. Nosaltres també volíem dir-hi la nostra, però primer se'ns va dir que ho podríem fer un cop publicat el seu escrit i, després, acabaren censurant-nos. Tanmateix, el to de la seva nota va ser més moderat que el d'alguns lectors. Fent un balanç global, però, es posava al costat dels que l'havien valorat com a «excesivamente destructivo, pesimista y triste» i es justificava dient que pagaven el preu de la llibertat que ens havien ofert.
El pitjor d'aquella crisi (l'exemplar es va vendre i bé!) va ser que la vella guàrdia d'Olot-Misión ens va tancar les pàgines a qualsevol justificació. Els ciutadans olotins estaven dividits. Aleshores vam recórrer a Narcís-Jordi Aragó (1932-2016), aleshores director del setmanari gironí Presència. He de trencar una llança a favor seu. No sols ens obrí les pàgines del número 223 de Presència (11-X) perquè hi publiquéssim les nostres raons, sinó que ell mateix explicà el que havia passat en un reportatge titulat Olot: un escàndol periodístic. Recordo que vam discutir molt l'escrit de les nostres raons. Al final la nostra resposta va dur per títol «Dir la veritat és revolucionari». Acceptàvem haver atacat el chauvinisme olotí, dèiem que la negativitat del número suposava la positivitat del canvi; acusàvem la nota de l'alcaldia d'atac a la llibertat de premsa; explicàvem que quatre membres de l'«Equip de treball» teníem credencial de redactors del setmanari i no ens solidaritzàvem gens amb el que havien escrit, a les nostres espatlles, els companys de redacció, incapaços de dialogar; ens posicionàvem a favor d'una premsa «veritable, sincera, autèntica i compromesa», ens responsabilitzàvem de tots els continguts, sense demanar perdó i ens ratificàvem amb tot el que havíem fet. No ho puc assegurar, però crec que el fet que Presència expliqués els fets nus i pelats i ens oferís la veu que se'ns havia censurat va acabar de decidir la vella guàrdia de redactors a llençar la tovallola. Cal recordar que el setmanari tenia un suport eclesial i que el bisbe de Girona era Narcís Jubany. A la part titulada «Engrescament desencisador: els 60», dins el meu llibre de bibliòfil Passarelles, col. «El Burí i la Ploma», 27 (Olot: M. Plana, març 1980; 2a ed. d'a. del mateix any) vaig escriure: «Del que havia passat sols en donà informació veraç el número 223 de Presència. Els redactors del setmanari olotí, negant-se a dialogar, es van posar la soga al coll. Carta va, carta ve. I al senyor bisbe, ara ja es pot dir». «Només mossèn Salvador Batalla pot agafar les relles del setmanari», vaig escriure jo mateix. Per gener del 70, començà la coneguda «nova etapa». Durà fins al 1979 per donar pas a L'Olotí.
En efecte, el gener de 1970, mossèn Salvador, rector de la parròquia de Sant Cristòfor les Fonts, n'assumí la direcció: era un capellà jove, preparat (havia estudiat sociologia i pastoral a la universitat francesa de Lille), amb el concili Vaticà II ben paït. Entre nosaltres s'establí una amistat cordial malgrat la distància. Li vaig donar més d'un maldecap. Durant els anys 70 hi publicava un parell de seccions, servidor: les més crítiques anaven sota el títol «El dit a la llaga»; les altres, sota l'epígraf «Des de Barcelona», amb una il·lustració de la Dama de l'ombrel·la del parc de la Ciutadella barceloní. A Informació i Turisme no li agradava gens una veu des de la ciutat comtal al setmanari i van expedientar-lo pel culpa dels meus articles més d'una vegada. Per exemple, els apareguts al núm. 968 (11-X-74) i al 969 de la setmana següent. Contra l'expedient 204/74, el pobre Salvador Batalla havia de signar un plec de descàrrecs el 13-Xl, que he de guardar en algun lloc. També ens van voler multar. En honor del mossèn he de dir que ell carregava amb la responsabilitat i mai no em va fer una sola crítica ni em va tancar les pàgines del setmanari. Al revés. El 19-XI-1975 em va aconsellar de no dormir on solia a Barcelona. M'acabava de publicar una entrevista a Xirinacs, acabat de sortir de la garjola, rebutjada per Serra d'Or, i la benemèrita em buscava. L'endemà moria el dictador. Però això ja serien figues d'un altre paner.
