11 de setembre de 2019
11.09.2019

El problema català (I)

10.09.2019 | 23:38

La manifestació de l'11-S d'avui es pot convertir en una desaprovació dels polítics catalanistes, especialment els d'ERC per transmetre missatges confusos i impossibles (és un contrasentit afirmar, com va fer en Gabriel Rufián, que Pedro Sánchez ha presentat una proposa nefasta i a l'hora aprovar la proposta nefasta). Molts no entenen a què juga ERC, que ha passat, en qüestió d'un any, de fer declaracions retòriques sobre l'independentisme i la república i ara vol abraçar-se amb els que han deixat clar que ni una cosa ni l'altra i que només ens donaran autonomia, cada cop més eixuta. És el possibilisme de CiU practicat durant tants anys.

Com diu la dita «Si hi ha maror, peix en abundor», cosa que significa la possible emergència d'un nou lideratge per apartar els dos partits convencionals amb la teoria que ja no serveixen a la ciutadania, closos en una endogàmia àvida de poder. L'Elisenda Paluzie es mor de ganes d'encapçalar un nou moviment d'esquerres independentista i eclipsar l'ERC pactista i el JxCAT enganyós. Per molts en Junqueras no ha estat el líder esperat i si ja tenia un posat monàstic de venerable i provecta abat del monestir, ara, impulsat per un misticisme, levita per sobre del bé i del mal, en Puigdemont més planer ignora el real batec popular dels carrers i de les places.

Fa anys que parlem del problema català, seriosament alguns, altres no hi veuen la gravetat. Què és un problema? En qualsevol diccionari llegim que problema és una qüestió, una dificultat, a resoldre, a aclarir. En la definició del que és problema es desprèn o s'imposa la necessitat de desfer-lo perquè deixi de ser-ho, però si no hi ha voluntat individual o col·lectiva el problema no s'aclareix mai i roman actiu en la vida privada o pública.

Hi ha un problema a Catalunya? Per a alguns catalans, sí, per altra gent que viu a Catalunya (una immensa majoria no llegeix cap diari, ni està atenta als informatius) no sabrien com expressar-se si algú els pregunta pel problema català. Per a molts d'aquests la seva problemàtica és pagar el rebut de la llum, del lloguer i comprar aliments; les verdaderes dificultats són sobreviure amb la mesada esquifida que cobren.

A qui beneficia l'existència i duració del conflicte català? Qui n'ha tret partit en el sentit que ell no seria res sense aquesta confrontació entre Catalunya i l'Estat espanyol? Els separatistes i els separadors. Els partits independentistes sense l'oposició frontal a l'Estat espanyol, hores d'ara, no tindrien raó de ser, i els partits més o menys unionistes, sense una Catalunya en flames no podrien reafirmar-se com a espanyolistes disposats a solucionar la contesa per les bones o per les males. Hem de concloure que molts partits s'han nodrit electoralment pel seu posicionament a favor de la secessió o radicalment en contra, no sols de la independència sinó de qualsevol disposició que el seu electorat considerés com una cessió vil, una feblesa política a favor de Catalunya. Els partits en el govern de Madrid s'han esmerçat molt a no realitzar cap gest equívoc en aquest sentit i el que volen és acontentar els seus votants.

Hi va haver un període en què el PP va sacrificar Catalunya per reforçar la seva identitat patriòtica espanyola. Va considerar José Maria Aznar, després en Rajoy, que si ostentosament menystenien Catalunya, més vots guanyaven en les altres comunitats; no calia fer res per apagar l'incendi, ans el contrari tirar-li benzina perquè cremés alt i visible.

Cs, partit nascut a Catalunya, amb més convicció i passió que el PP, que ens torpedinava des de fora, en canvi Cs des de dins es van presentar a l'opinió pública com els protagonistes desesperats i assetjats, les víctimes dels excessos de l'independentisme. Aquest missatge llastimós, dramàtic, el van propagar per totes les terres catalanes, anys després per les espanyoles. Albert Rivera era un incomprès a Catalunya pel seu espanyolisme i comprés a Espanya per l'anticatalanisme; sense cap programa social però amb un missatge entenedor: salvaré Catalunya dels catalans antiespanyols.

Actualment, Quim Torra insisteix en els tres punts irrenunciables: el dret de l'autodeterminació, la confrontació pacífica amb l'Estat i la llibertat d'expressió, a voltes hi afegeix el mal ús que fa Espanya de la justícia, obligant-la a resoldre conflictes polítics i això passa perquè a un impotent i mandrós Rajoy li va ser més còmode fer pencar els jutges (alguns probablement es morien de ganes de fer-ho) que no dedicar-se ell i els seus ministres a cercar solucions, que mai poden ser satisfactòries per les dues bandes en conflicte, atès que una hauria ensarronat l'altra.

En aquests moments l'escletxa entre ERC i JxCAT s'ha fet més oberta, desorientant els votants nacionalistes; molts electors creuen que als dos partits els interessa més el poder, conquerir el govern de la Generalitat i les institucions, que no desplegar les promeses fetes.

Ara ens trobem el PSOE en mans de Pedro Sánchez, qui criticà durament la deixadesa del PP per no dialogar amb la Generalitat, però ara ell tampoc ho farà sempre que se li imposi un tema de diàleg inconstitucional. No té cap sentit que els separatistes li exigeixin parlar sobre la república i el dret d'autodeterminació. El govern de Madrid prefereix una conversa sobre infraestructures, el preu del rebut de la llum i el corredor mediterrani. De nou en l'atzucac i ja podem plegar perquè així no anem gaire enlloc.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook