No hi haurà estabilitat a l'Estat fins que es resolgui el conflicte amb Catalunya. L'afirmació la va fer ahir la portaveu del Govern, Meritxell Budó, aprofitant el desconcert provocat per les posicions d'última hora enmig de la ronda de contactes del Rei amb els partits amb representació parlamentària. És veritat que l'independentisme ha aconseguit situar el problema català com el primer de la política espanyola, però no per això s'ha sortit amb la seva intenció de forçar una negociació per fer cedir l'Estat. Les conseqüències del desafiament han estat unes altres: si fins ara el catalanisme havia estat imprescindible per construir majories, l'únic punt d'acord explícit entre els grans partits espanyols de cara a formar un nou govern és que l'independentisme no ha de condicionar l'estabilitat. En termes estrictament polítics, la pèrdua de rellevància per configurar majories no es pot considerar un èxit estratègic dels partits independentistes. L'independentisme també es va conjurar a internacionalitzar el conflicte i cal reconèixer que ho ha aconseguit, però per cada suport que ha rebut hi ha hagut un grapat d'institucions que els han girat l'esquena. Es constata que no és gaire difícil que parlin de tu, el veritable repte es que et donin la raó. No fa tant temps els líders independentistes afirmaven amb rotunditat que la comunitat internacional reconeixeria Catalunya i que Espanya hauria de claudicar davant de les seves exigències. Res de tot això ha passat. Però aferrats a la idea que hi ha coses que cauen pel seu propi pes encara proclamen que la independència és inevitable; ho va dir la secretària general d'Esquerra, Marta Rovira, tot i reconèixer que no sap quan ni com arribarà. O sigui que ja no es tracta de plantejar una proposta política, que podria entrar en conflicte amb la realitat, sinó de compartir una creença.
