24 de setembre de 2019
24.09.2019

En Matamala i la droga

24.09.2019 | 00:56

El pobre Matamala no estava preparat per lluitar contra els elements. El ja exsenador se'n torna a anar de vacances a Waterloo amb la certesa que sortiran tots els mitjans afins al règim a lloar la seva heroïcitat, i el mateix dia la Guàrdia Civil deté nou presumptes terroristes vinculats als CDRs. Total, que l' exili del sofert Jami Matamala queda en segon terme, amb els subsegüents perjudicis que això suposa en la promoció dels seus negocis i empreses. A mig matí, quan tothom estava pendent de les detencions, s'escoltava encara la veueta, llunyana, d'un senyor de barba blanca.

- Ei, que me'n torno a l'exili. Que va de debò, eh?

I ni cas, és clar. A l'home no el reclama ni el busca ningú, però deixar la família i passar-se uns mesos a l'estranger quedaria lleig per a un botiguer gironí, que Girona en el fons és una ciutat molt carca. Sí, es permet que un burgès disfruti de les tradicionals distraccions fora de la família, però sempre que ho porti amb discreció. O que ho disfressi d'exili.

És comprensible que aquest home gris, conegut a Girona per tenir una botiga de fotocòpies, anomeni exili a tot el que sigui escapar-se de casa, tampoc no anem a demanar precisions històriques a un botiguer. Per més que ens l'haguessin col·locat de senador, els seus mèrits es limiten a exercir de valet de l'expresident fugat, i per això calen tan pocs coneixements històrics com vergonya. En el fons, l'entenc. Per a algú acostumat a ser ignorat, arribar de vacances i trobar centenars de persones rebent-lo com un heroi a l'aeroport devia ser un xoc. No tothom assimila tornar a la seva trista vida després d'haver vist banderes i pancartes en el seu honor. La fama, encara que sigui immerescuda -què dic, encara més quan és immerescuda- és com una droga, i el bo d'en Matamala necessitava més dosis. Conscient que no posseeix cap mèrit que el faci ni mitjanament interessant, va veure-ho clar: marxar de nou a l'exili, per així poder tornar a casa una altra vegada, i que el tornin a rebre com a Cèsar arribant de la Gàl·lia. I així successivament, tantes vegades com calgui. És a dir, sempre que necessiti oblidar que no és ningú.

- Pst, que hi ha algú? Que marxo, eh?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit