A l'expresident Rajoy el van retratar de gandul que només llegia diaris esportius i fumava puros; però la veritat és que segueix governant a títol políticament pòstum amb els pressupostos ordits en el seu dia pel ministre Montoro. Si el Cid guanyava batalles després de mort, el de Pontevedra ha aconseguit, sense proposar-s'ho, que el seu programa econòmic de l'any 2018 continuï en vigor fins al 2020, si més no. El seu successor Sánchez s'ha limitat a gestionar-lo amb no poca aplicació.
No cal dir que la imatge d'indolència que els seus enemics atribuïen a Rajoy era, si més no, paradoxal. Ja haurien desitjat els treballadors, per exemple, que es limités a llegir el Marca en comptes d'executar la reforma laboral que tants drets els va reduir. Reforma que es manté, com és natural, després de més d'un any de govern de l'esquerra que havia d'abolir-la en un tres i no res.
Un gandul no hauria tingut temps d'introduir, entre migdiada i migdiada, mesures tan dràstiques com la presó permanent revisable, que ve a ser una perífrasi de la cadena perpètua vigent en altres països. Tampoc sembla cosa de poca substància el canvi de model d'ensenyament mitjançant una nova Llei d'Educació, la LOMCE, que de moment roman als llimbs. O la no menys controvertida Llei de Seguretat Ciutadana, encertadament anomenada Llei Mordassa, que continua exercint els seus efectes.
Sorprèn que un governant a qui reputaven -i encara reputen- de tebi i indecís impulsés canvis de tant calat en l'Educació, les relacions laborals, la seguretat i el Codi Penal. Més aviat fa la impressió que els seus crítics, sobretot els del propi partit, creien que Rajoy vacil·lava quan en realitat els estava vacil·lant.
Any i escaig després que Sánchez descavalqués Rajoy per mitjà d'una moció de censura, tot ha canviat perquè tot segueixi igual. El Govern interí de Sánchez haurà de prorrogar per segona vegada els pressupostos generals de l'Estat que resumeixen la política del seu predecessor; i gairebé cap de les seves reformes -laboral, educativa, penal, o de qualsevol altre tipus- ha estat revertida.
L'Espanya de Sánchez segueix sent en essència la de Rajoy, a l'espera que un resultat aritmèticament més manejable de les properes eleccions permeti als futurs governants decidir alguna cosa de més substància que el salari mínim.
Mentre aquest moment arriba -o no-, els partidaris del govern dur, les decisions fermes i la solució dels problemes en dues puntades comencen a valorar, una mica tardanament, el tarannà reposat de Rajoy, que sovint confonien amb fluixedat.
El mateix Pablo Casado, que no anava a casar-se amb ningú, va ensopegar abruptament amb les urnes en el seu afany de distanciar-se del seu tou predecessor. L'endemà de les últimes eleccions ja estava enaltint les virtuts del centre: aquest imprecís calador de vots en el qual, segons gairebé tots els manuals, es guanya l'accés al poder.
Fa uns dies, sense anar més lluny, el líder del PP es va reunir amb Rajoy per consultar-li -segons els entesos- sobre les arts del marianisme aplicades a la política. La idea consistiria a llevar-li bemolls i afegir finor i cintura al discurs dels conservadors. Rajoy segueix governant des de la platja, encara que és probable que ni ell mateix se n'hagi adonat.
