Metabolisme

- Aquesta és precisament la qüestió -va respondre-, que l'he odiat a vostè sense cap motiu.

Davant la meva perplexitat, va afegir que, a causa d'una depressió que el va atacar després de la mort del seu pare, havia anat a una teràpia psicològica i en una de les sessions va sortir l'assumpte de l'odi. Va confessar al terapeuta que moltes nits s'adormia desitjant-me tots els mals de l'univers. I cap li semblava prou cruel per al que jo em mereixia. Li vaig demanar alguns exemples, però va preferir ometre'ls perquè em posarien, va assegurar, els pèls de punta.

- Si les malediccions funcionessin -va afegir-, vostè hauria mort amb la meitat de les que jo li vaig tirar durant els últims anys.

Li vaig preguntar llavors si en el curs del tractament havia aconseguit alguna conclusió respecte a aquella singularitat, i em va explicar que durant els primers anys de la nostra vida fem aplec d'unes quantitats ics d'amor i d'odi que, ja d'adults, hem de dipositar sobre alguna cosa o algú. Estimem la nostra dona i els nostres fills, per exemple, però odiem Isabel Pantoja. Li vaig dir que jo no odiava Isabel Pantoja i va argüir que era un exemple.

- Pot ser un veí -va dir-, un cantant de moda, un actor, un tertulià de la tele, un polític, un borni, un mexicà... La qüestió és dipositar sobre algú la quantitat d'odi acumulat de la mateixa manera que es necessita desallotjar les restes del menjar que l'organisme no és capaç de metabolitzar. Per això a vegades es diu «em cago en aquell, en aquell altre», perquè odiar s'assembla bastant a evacuar. Cal fer-ho, en un lloc o en un altre, però cal fer-ho.

Li vaig preguntar si després d'aquell descobriment continuava odiant-me i va reconèixer que no, que ara m'estimava també de la mateixa manera gratuïta amb la qual m'havia desitjat tots els mals de l'univers. Em vaig acomiadar d'ell i vaig arribar molt confós casa, on vaig repassar amb horror la meva pròpia biografia sentimental.