S'ha acabat una etapa que es va iniciar el 2003, quan es comença a gestar la reforma de l'Estatut, fins al dia de la sentència. Han passat 16 anys. O potser podríem dir en sentit estricte que hem anat des del 2010 amb la sentència del TC contra l'Estatut fins la sentència del TS contra el republicanisme català del 2019.

Tot va començar amb un primer tram encapçalat pel PSC de Maragall i Montilla en què es va voler avançar cap al federalisme. Després la gent va esperar durant dos anys que algú arreglés el nyap d'un TC d'extrema dreta. En no haver-hi resposta, es va proposar una altra ruta, avançar cap a l'exercici del dret a l'autodeterminació i la república, de fet dos elements que no només reclamava l'Assemblea de Catalunya, sinó també la Junta Democràtica d'Espanya, l'any 1974, que defensava «la celebració d'una consulta popular, entre els dotze i els divuit mesos, comptats des del dia de la restauració de les llibertats democràtiques, amb totes les garanties de llibertat, igualtat d'oportunitats i imparcialitat, per a triar la forma definitiva de l'Estat».

El dia després de la sentència, un 15 d'octubre aniversari de l'afusellament de Companys, comencem una nova etapa, amb aldarulls per tot arreu. I amb una novetat, ara hem passat de tenir una direcció al Parlament i a dues entitats Òmnium Cultural i ANC, als CDRs, acusats de terrorisme sense proves, i al Tsunami Democràtic. Fernando Grande-Marlaska -un home que ha fet la carrera a l'entorn del PP i de l'estat profund- quan sàpiga qui són els dirigents, farà que sorgeixi una altra organització encara més discreta. I al final arribarem a la creació d'una organització Luddita. Quan a inicis del segle XIX el moviment obrer anglès es va començar a organitzar les autoritats els van reprimir amb una contundència brutal: assassinats de treballadors, morts en manifestacions, afusellaments, detencions massives, etc. Els cartells i cartes de protesta anaven firmades pel capità Swing, que treballava pel rei Ludd. Òbviament dues figures de llegenda.

L'estat espanyol ha optat pel cuanto peor mejor - nada que decir, nada que protestar- i algun dia enyoraran quan hi havia uns dirigents que proposaven protestes massives pacífiques amb plantejaments polítics, raonables o no, però negociables. Com ho han fet Canadà o Gran Bretanya. I ara quan entrem en una etapa presidida per la repressió i el desconcert derivat de la frustració a qui li encolomarem la culpa? Jo al Tribunal Constitucional i a l'irresponsable Tribunal Suprem. Grande-Marlaska el cap que busques és el capità Swing. Com ens recordava Josep Fontana, Lord Byron va escriure defensant aquesta gent: «Morirem lluitant o viurem lliures, i morin tots els reis menys el rei Ludd».