Des dels antics grecs fins a la situació actual del procés independentista català, la política es troba al bell mig de la confrontació entre les aspiracions de les persones i la realitat del món en que vivim. L'estat de benestar a Catalunya, Espanya i Europa ha augmentat de manera espectacular en els darrers cent anys. Dit això, sorprèn que malgrat els avenços aconseguits i les cada cop més punyents reivindicacions per millorar-los, ningú es fa la pregunta que els nostres pares i avis es feien: Què ens podem permetre? La pregunta pot fer-se mes incòmoda a l'hora de respondre-la si constatem que el recursos de què disposem no ens permetem satisfer les nostres aspiracions i ens veiem forçats a reformular-la de la manera següent: Què podem fer per augmentar o redistribuir els recursos i ajustar-los a les nostres aspiracions?
Tant en les polítiques denominades d'«esquerres o socials» com en les de «dretes o liberals», el problema és obvi quan es constata que els recursos no són il·limitats i, per tant, no podem satisfer totes les aspiracions. Avui, la confrontació política es desplaça des de les ideologies a les possibilitats que ofereixen la realitat tecnocientífica i socioeconòmica. És més fàcil decidir què volem que acordar com fer-ho.
La població humana està sotmesa a dues forces motores que interaccionen entre si. D'una banda, la dinàmica maltusiana del creixement exponencial fins a trobar els seus propis límits que normalment són les malalties, les guerres i l'escassetat de recursos (aigua, aliments, energia, materials, etc.). El segon factor són les dinàmiques neodarwinistes d'innovació i adaptació que permeten superar aquests límits biològics o culturals que bàsicament són els avenços del coneixement, cultura i tecnociència. Abans i ara, les expressions d'aquestes forces i les seves interaccions en la societat humana, aporten el context que permet a la societat determinar com establir les seves relacions (potser hauríem de dir lluites) de sostenibilitat amb la Natura i entre els humans en un planeta finit físicament i finit en recursos.
La política no serveix únicament, per donar una resposta positiva i immediata a les demandes, somnis o ideals de la ciutadania. Si fos així, aquestes solucions serien qualificables de màgiques o miraculoses. La política, especialment la política progressista a llarg termini serveix per experimentar de quina manera els somnis, ideals o aspiracions encaixen o no amb la realitat i si no encaixen entendre el motiu. És fonamental aprendre del fracàs de les actuacions sociopolítiques destinades a satisfer les aspiracions de la societat. La política és una batalla permanent entre la realitat i les aspiracions.
En el segle XXI el desenvolupament aconseguit gràcies al coneixement humà en general i la tecnociència en particular, fa que la política hagi de construir-se sobre la realitat socioeconòmica, ecològica i tecnològica. En un moment en què la política és més necessària que mai, la seva concepció, articulació i aplicació només pot fer-se a partir de les limitacions i possibilitats que els experts puguin transmetre als polítics. La política, en els sistemes democràtics avançats, consisteix fonamentalment a habilitar un espai i un temps on es confronten les aspiracions de la ciutadania amb la realitat. Aquesta confrontació presenta dues dificultats: i) les aspiracions són a priori il·limitades i variables; ii) la realitat socioeconòmica és fluctuant i imprevisible a l'hora de concretar i quantificar.
En aquest camp de batalla les aspiracions són relativament fàcils de formular però mes difícils de transformar-les en fets i situacions reals. Les aspiracions, quan no els interessos de les persones i els grups socials, són les forces motores de la política, que per definició sempre té mires altes, encara que es prevegi que puguin ser difícils d'aconseguir. És freqüent, que el ciutadà exigeixi que es millorin o mantinguin (en cas de reculada) les prestacions socials que estan implantades. Però gairebé mai la ciutadania proposa com mantenir o millorar aquestes prestacions, o dit d'una altra manera d'on han de sortir els necessaris recursos i en quina mesura el mateix ciutadà ha d'implicar-se a l'hora de generar-los i controlar-los. És a dir, cal reconèixer el problema que representa el fet d'aspirar sempre a més i millors prestacions socials, però sens considerar quins són els límits intrínsecs (tecnocientífics) i extrínsecs (socioeconòmics) d'aquestes prestacions. Hi ha diferents maneres d'establir camps de batalla polítics per dirimir el xoc entre aspiracions i realitats: senat, parlament, els mitjans de comunicació -amb internet, cada vegada més poderós-, universitats, el món laboral i el dels negocis i les xerrades entre professionals, amics i família. En les darreres dècades tenim un nou instrument: l'activisme polític que es defineix de manera simplificada com posar sobre la taula un problema que afecta la societat (canvi climàtic, protecció de la Natura, l'eutanàsia, l'avortament, immigració, etc.), intentant que la societat prengui consciència del problema i que formi part de l'agenda política. Un exemple remarcable ha estat la aparició de SOS Costa Brava fa un any, que ha trastocat plantejaments polítics tant als municipis com a la Generalitat i certament als grups financers immobiliaris.
En aquest complex camp de batalla s'intenta explicitar les aspiracions, justificar-les i entendre la realitat en termes de xifres, situacions, models i experiències. A partir d'aquí es plantegen accions, que són lentes, fluctuants, imprecises i d'eficàcia variable. Tot plegat es complica quan no som capaços de generar els recursos necessaris per aconseguir les nostres aspiracions o quan aspirem a elements poc tangibles com la llibertat, els drets diferencials, religió, justícia, etc.
La democràcia i la política actuals estan cimentades en la llibertat i la participació. Malauradament no sempre la ciutadania sembla que és conscient d'aquesta realitat: la confrontació entre aspiracions i realitat sovint es percep com si la realitat fos l'expressió dels nostres desitjos. És justament el contrari: les persones hem de lluitar per transformar la realitat fins a on es pugui per satisfer les nostres aspiracions. Ho aconseguirem?
