Així no es governa, deixant de governar, que en definitiva és prendre decisions després de dialogar amb els representants de les formacions polítiques implicades. Cap dels líders polítics que ens manen, de l'Estat espanyol i català, han estat a l'alçada de les circumstàncies, exhibint una manifesta incapacitat per dilucidar tot el que suposa l'acció de govern. Governar no només és analitzar i respondre a les necessitats socials del moment, sinó anticipar el conflicte per prevenir. En cotxe, conduir suposa seguir les normes de trànsit, però, sobretot, és anticipar la reacció de l'altre al volant, just per evitar col·lisions improbables però no impossibles.
Partint de la base que l'empresonament dels polítics protagonistes del procés és una injustícia per se, que la sentència, tot i previsible, ha estat desproporcionada, desproporcionats han estat també els missatges polítics que s'han suscitat després de fer-se pública. Però el més preocupant és comprovar com hi ha hagut qui amb les seves reflexions ha dotat d'arguments els radicals responsables de les barricades i batalles campals de la setmana passada. «Atès que cada dia sento una major aversió al discurs d'aquells que, sense cap responsabilitat i, en la majoria dels casos, sense assumir cap risc personal, ens diuen i diuen als responsables polítics allò que s'ha de fer, vull limitar-me a constatar un fet: sense una determinada acció violenta, en la versió a la qual m'he referit, mai Catalunya assolirà el seu alliberament. Correspon, doncs, als polítics definir el marc i els límits de la 'violència' amb l'estat; de les formes de resistència també 'violenta' que caldrà exercir davant del tancament feixista al diàleg i a la negociació i, en definitiva, quadrar el cercle i acomplir, a través de la 'violència' pacífica...». Ho escrivia l'historiador Jaume Sobrequés en un diari català a finals de setembre. Així no.
