Ginger Baker ha estat un bon bateria, un músic que va tocar amb el baixista Jack Bruce i, sobretot, amb la bèstia de la guitarra anomenada Eric Clapton. Junts van formar el grup Cream. Cream va representar una potència sonora de fora mida. Era una època en la qual el públic es deixava endur pel saber fer dels intèrprets. Baker era efectiu, tallava i seguia el discurs de peces que semblava que no s'havien d'acabar mai.
Hi va haver un temps que els bateries eren figures o, altrament dit, cracs. Ginger Baker era un fenomen que en els directes sublimava les cançons de Cream -improvisacions. Per recordar el bateria s'ha d'escoltar els concerts de Cream, una bestiesa absoluta i una torrentada de rock i blues. La foto fixa d'una època. La vida no passava per una qüestió de màrqueting. Alguns retem homenatge als bons roquers i a Ginger Baker. Gent que ha ofert una música nova. Cream va trencar esquemes perquè van tocar gràcies a Déu. Llavors Déu era l'Eric Clapton; ara és Messi.
Cada època té els seus herois. Baker va formar part d'una època en la qual la psicodèlia i l'LSD estaven de moda, un temps d'innovar i de virtuosisme. Baker hi era, com també hi corrien altres bateries com Carl Palmer, John Bonham de Zeppelin i, la bestiesa absoluta del solo de bateria d'Iron Butterfly -Ron Bushy-, enllà d'això, el que roman en la història és l'oblit, qui recorda al bateria de Jimmy Hendrix, de Yes o dels Who -Keith Moon amb la fuita dels anys que roman de tot plegat? Ressons i ecos mal fixats. Vagi aquest escrit a favor de Ginger Baker, un gran bateria que forma part de la història del rock. Punxeu el directe Sunshine of your love i escoltareu una meravella.
