05 de novembre de 2019
05.11.2019
Diari de Girona

quinze anys

05.11.2019 | 00:02
quinze anys

a una dècada i mitja, José María Aznar va anar al Congrés dels Estats Units a explicar per què era necessària una intervenció armada a l'Iraq. Per cert, cal anar a veure Secretos de estado. L'expresident espanyol brilla per la seva absència i no hi ha pitjor càstig que t'ignorin, per si a algú li quedava algun dubte del ridícul que va fer durant aquesta visita. Quinze anys, quinze Nadals, quinze aniversaris, quinze estius sufocants, quinze hiverns cada vegada més càlids. El Dúo Dinámico cantava al seu amor de quinze primaveres. Aquesta petitona a qui li agradava ballar el rock. I Julio Iglesias no va esperar tant i li va dedicar De niña a mujer, a la seva filla d'onze.

L'any 2004, Rafa Nadal encara no havia guanyat ni un sol Roland Garros. Ja era bo, el millor, però el món encara no ho sabia. En aquella època, encara escoltàvem música en un aparell anomenat Ipod i un estudiant de la Universitat de Harvard fundava la primera xarxa social i canviava la forma com el món es relacionava. Mark Zuckerberg, entre nosaltres, tant de bo t'haguessis dedicat al macramé en comptes d'embolicar-nos amb això de la hiperconnexió. La Nintendo Switch va néixer el 2017 i, de veritat, que sembla que portem juntes una eternitat.

En aquests quinze anys, hem viscut crisis econòmiques, climàtiques, polítiques, d'habitatge, de turisme i segur que me'n deixo alguna en el tinter.

Ens hem casat, divorciat i tornat a casar un parell de vegades. Hem perdut persones molt estimades: la meva àvia, els meus amics Mariona i Joan Pere, i al meu pare li van diagnosticar una malaltia. Ens hem mudat, ens han trencat el cor alguna vegada, ens hem enamorat d'altres, hem desitjat d'allò més algú sense que aquest (o aquesta) ho hagi sabut i hem imaginat canviar les nostres vides un cop i un altre. Hi va haver una època en què no parlàvem de Donald Trump i Rodrigo Rato, per nomenar algú, que era considerat un home de bé. En aquests quinze anys, ens hem reinventat, ens hem acomodat i la concepció que teníem de qui són els bons i qui els dolents ha anat d'aquí cap allà. Només fa tres anys que Leonard Cohen, George Michael i David Bowie van morir.

Quinze anys donen per a molt moltíssim. I durant tot aquest temps, a ningú li va cridar l'atenció que hagués desaparegut del mapa una dona que vivia en un bloc de pisos de Madrid. Poques persones la van trobar a faltar i els que ho van fer es van conformar amb un «deu ser en una residència». Ningú va voler felicitar-la pel seu 70, 75 o 79 aniversari, desitjar-li un bon any o preocupar-se pel seu estat de salut. Una planta seca, terra i brutícia apilades a la terrassa estaven intactes mes rere mes, però a qui li importa això.

I mentre els lustres se succeïen, Isabel Rivera era morta al lavabo de casa seva. La van descobrir fa pocs dies. A la capital d'aquest país, en una ciutat amb més de sis milions de persones, en l'era de les telecomunicacions, en un món hiperconnectat. Les alarmes no van saltar perquè Isabel Rivera tenia domiciliats els seus pagaments. No devia res a ningú. I està clar que ningú li devia res a ella. Ni tan sols la mínima companyia.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook