17 de novembre de 2019
17.11.2019
Diari de Girona

ANÈCDOTES DEL PROTOCOL FUNERARI

17.11.2019 | 06:00
ANÈCDOTES DEL PROTOCOL FUNERARI

En relació amb l'antic protocol funerari que comentàvem la setmana passada, avui hi afegirem algunes anècdotes.
Un dia dels primers anys quaranta del segle passat un grup de companys d'estudis ens disposàvem a assistir a l'enterrament de la germana d'un nostre condeixeble. Esperàvem davant la porta del domicili mortuori, i amb nosaltres hi havia un religiós jesuïta que tenia molt predicament entre la joventut d'aquells temps. Un de la colla preguntà al reverend com es podia entendre que a l'enterrament d'un pobre només hi assistís un capellà i al d'un ric n'hi oficiessin onze. La resposta del jesuïta va ser molt clara: «Perquè els rics necessiten més pregàries per poder-se salvar i els pobres ho tenen més fàcil».
L'any 1952 es creà la parròquia de Sant Josep. Al cap de poc temps morí un senyor resident en el terme de la nova parròquia. Es tractava d'una família distingida en l'àmbit ciutadà. I demanaren que a l'enterrament hi oficiessin onze capellans. El senyor rector els digué que només eren tres capellans al servei de la parròquia: el rector, un vicari i el capellà del monestir de carmelites de Montilivi. I no li semblava adequat demanar l'assistència de capellans d'altres parròquies. Acceptant a contracor aquesta resposta, exigiren que els tres capellans vestissin capa pluvial, i que hi hagués encens. I així es va fer. La solemne i luxosa comitiva per anar del domicili mortuori al temple parroquial transcorregué pel despoblat que era aleshores el que serien els carrers de Joan Maragall, Creu i Emili Grahit, carrers aleshores amb poques edificacions i sense urbanitzar. El ­diumenge següent en la homilia que predicava el rector en totes les misses que se celebraven en la parròquia, explicà que se li havia exigit la celebració d'un enterrament amb tres capers i encens. I com que no considerava adient fer diferències per qüestions econòmiques, d'ara en endavant tots els enterraments d'aquesta parròquia serien amb tres capers i encens. Justificà la seva actitud posant el cas que una persona amb pocs recursos que assistia cada ­diumenge a la Missa parroquial i tirava unes monedes a la bacina, en el seu enterrament només tindria la presència d'un sol capellà. En canvi, podria ser que un potentat que no havia donat mai res a la parròquia, pagant en tingués onze. Això ell no ho considerava just. Al cap d'uns dies, com era costum, se celebraren els funerals d'aquell distingit ciutadà i contràriament al que era costum, se celebraren en una altra parròquia.
Finalment se suprimiren les taxes i s'acabaren aquestes diferències.
Quan era costum celebrar per separat enterrament i funeral, en el primer només hi assistien homes i en els funerals hi predominava l'element femení. Es repartien candeles a tots els assistents i en el moment de l'ofertori, el celebrant oferia per ser besada la creu que figurava en l'estola o en el maniple, per ser besada pels assistents que anaven desfilant, portant encesa la candela. Alguns dels homes, en lloc de tornar al seu lloc, sortien del temple per retornar al treball del qual s'havien absentat per assistir a la celebració.
Hi havia senyores d'edat avançada i recursos escassos que assistien a tots els funerals per tal d'anar acumulant candeles que els feien un bon favor, i representaven un petit estalvi.
Els funerals consistien en una Missa cantada, en alguns casos amb intervenció de l'escolania parroquial. I a continuació se celebraven dues Misses, anomenades de perdó, simultàniament, en dos altars laterals, i si es pagava un suplement, al mateix temps un altre capellà, des de la trona, dirigia el res del Rosari. Tot al mateix temps.
Entre el febrer del 1939 i el maig del 1943, la capella de l'hospital de Santa Caterina feia la suplència del temple parroquial del Mercadal que estava mig enderrocat. En aquells tres anys, les comitives fúnebres, quan sortien del temple, passaven pel carrer de Canaders i en arribar a l'avinguda del General Mendoza, s'acomiadava el dol. Però si es tractava d'un enterrament de certa categoria en lloc d'aquest itinerari directe s'allargava el recorregut, dirigint-se des de la plaça de l'Hospital a la Gran Via i seguint pel carrer Nou, pont de Pedra i Rambla Verdaguer, per acomiadar el dol en el lloc de costum.
En el meu més antic record la funerària estava establerta a la plaça del Mercadal. Era la primera del rest de cases alineat amb el carrer de l'Obra, cantonada amb el carrer que ara porta el nom de Santa Clara. En aquell temps la major part dels taüts eren de fusta ordinària i cobrien l'exterior amb roba negra si es tractava d'un adult i blanca si era per un albat. I l'interior amb tela de color morat pels adults i blau cel pels albats. I es complementava la decoració amb elements metàl·lics, d'acord amb el que en cada cas es volia o es podia dedicar-hi. Aquesta operació la realitzaven al carrer, davant de l'establiment funerari. Col·locaven el taüt sobre uns cavallets i anaven fent la seva feina. Més modernament els propietaris d'aquella empresa construïren un edifici de nova planta, en el mateix indret, però en el rest de cases que tenen galeries sobre l'Onyar. Canvi que es va fer l'any 1937, i seguidament el primer edifici va ser enderrocat per, ja després del 1939, substituir-lo per un de nou, però deixant més amplada pel carrer que ara porta el nom de Santa Clara. En el nou edifici de la Funerària tenien taüts, en unes prestatgeries a la vista dels possibles clients.
Pels primers anys quaranta es casà la filla d'una família molt ben relacionada amb els de la funerària, els quals els oferiren el local per ubicar-hi l'àpat de la celebració. Oferiment que fou acceptat, per tal d'estalviar dispendis, en un temps en què l'economia de moltes famílies era molt limitada. I sortint del temple, els nuvis, familiars i la resta d'invitats es traslladaren al local de la funerària, on ja estava la taula preparada, en el centre del local, amb les parets laterals ornades amb la presència de les caixes mortuòries.
Quan es produí la tràgica inundació del 17-18 d'octubre de l'any 1940, la fúria de les aigües de l'Onyar afectà el mur que tancava la galeria de la funerària i el corrent arrossegà alguns taüts que sortiren surant sobre el curs del riu. Aquell insòlit espectacle feu que, fins no saber-ne el veritable origen, alguns dels que presenciaven el pas d'aquelles barques, que no eren barques, es pensessin que s'havia inundat el cementiri.
Eren temps en què la gent normalment moria a casa i fins i tot en cas de morir a l'hospital, era freqüent portar al cadàver al seu domicili, on s'organitzava la vetlla prèvia a l'enterrament. Vetlla que continuava durant la nit, rellevant-se familiars i amics de la família.
De tot aquest costumari que els més vells podem recordar han passat molts anys; però les diferències amb l'actualitat són com si fossin de segles.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook