De vegades els fets ens demostren l'afecció de molta gent a repetir errors. Per exemple, repetint arguments, esforços, que ja havien resultat inútils. És el que està passant amb la violència emprada en les reivindicacions independentistes. Barcelona va ser mostra fefaent de la inutilitat de la violència per doblegar la voluntat anti-independentista espanyola. I pocs dies després es torna a incórrer en el mateix error, amb nous brots de violència ocupant carreteres i autopistes i provocant aldarulls a la frontera amb França. Amb les consegüents destrosses, que, finalment, pagarem tots, violents i no violents. (Suposo que ja a ningú no se li acut parlar del «pacifisme català»!).
I quin ha estat aquest error? Senzillament, el mateix que fa quatre anys: no valorar adequadament qui era l'adversari, menystenir la seva potència i la determinació en la seva resposta -43 anys i 829 morts a Euskadi ho demostren-, alhora que confiar, amb una ingenuïtat increïble, que els països europeus recolzarien el moviment. I, sobretot, no considerar la magra realitat de la capacitat pròpia de lluita. Com es va iniciar l'exigència independentista només amb un 47,8% dels vots? O insistir ara amb un 41,9% a favor i un 48,6% en contra, segons dades del CEO? Com es pot confiar en la resposta europea, quan tots els països de la UE tenen «Catalunyes» en el seu si? Només cal repassar una mica la història d'Espanya per adonar-se que mai -repeteixo, mai- no acceptarà aquesta mena de «proposta» catalana. I Europa, tampoc. Com tampoc no ho acceptarà el poder econòmic, que ja s'està queixant pels costos.
Cal canviar de tàctica. Per exemple, per aconseguir un 60-65% de vots independentistes. Costi els anys que costi.
