L'Antonio es mira la gent anar i venir a l'estació de tren. Com formiguetes disciplinades, amb rostres de cansament; estudiants amb una joventut envejable que no són conscients del seu tresor efímer. Veu turistes interessats en el vol d'una mosca, i «MENAs» vestits a l'última moda Cristiano Ronaldo, jugant amb el mòbil i emmirallant-se en els lavabos públics després de rentar-se. L'Antonio, bàsicament, mira la gent. L'ésser humà és un animal social, i la solitud és una de les càrregues de la societat actual. Perquè hem augmentat l'esperança de vida, i perquè el conjunt de xarxes socials ens remet a una companyia falsament universal.

Quan apagues l'ordinador, estàs igual de sol com al principi. Potser més, perquè mentre la pantalla et xucla les energies, no ets conscient que la realitat és fora de les pantalles. Hi ha una solitud volguda i una solitud imposada. Ara es parla molt dels centres de dia, com a punt de trobada per a la gent gran, amb tasques d'associacionisme, que estan molt bé i segurament són un dels punts forts del futur. Però sempre hi ha aquelles persones acostumades a fer la seva, a ser independents i fer i deixar fer. La gent que no es fica mai amb el veí i que està acostumada a un món propi. Aquest perfil que conviu amb la solitud l'accepta bé, perquè en bona part és buscada. Però n'hi ha d'altres que es troben sols, quan la parella ja no hi és. Quan els fills fan la seva a quilòmetres de casa, o no hi hagut bona comunicació i, amb els anys, aquestes persones es troben un mur de silenci i esperen trobades que no seran, i abraçades que no tindran.

Som animals socials, i segurament en aquesta societat hi ha massa soroll interessat, propaganda política, batalles que desconeixem, i només som peons d'un joc que ens sobrepassa. Parlava Unamuno de la « soledad iluminadora». Si s'hi fixen, quan una religió apareix, el seu messies ha passat per una etapa d'ermità. S'ha perdut dins la natura més esquerpa, perquè li sigui revelada la religió salvadora. Avui, quan vivim amb tantes presses, i ens costa tant trobar-nos, ja no dic amb les persones que estimem, sinó a nosaltres mateixos, reivindicar la solitud és aprendre a respirar amb el diafragma: se t'obren nous camins. Noves oportunitats. Per pensar on vas, però també per pensar què pots demanar i quin marge de moviment tenim.