Després dels diferents triomfs i fracassos de les distintes fases de la revolució i contrarevolucions franceses de 1782 a 1848, els utòpics lemes de Liberté, Égalité, Fraternité s'han convertit en infanteria, cavalleria i artilleria. Des de Napoleó a Lluís Bonaparte, els militars al servei de la gran burgesia faran cops d'estat contra els veritables republicans, demòcrates, socialistes, anarquistes i, en cada país, quan apel·len als partits d'ordre, aquests han donat als seus exèrcits com a sant i senya, els lemes de la vella societat: propietat, família, religió i ordre.

El termidor de l'any I (27 de juliol de 1794), amb la publicació per part de la Comuna de París d'un nou màxim de salaris, abaixant-los, va consumar la ruptura definitiva entre els burgesos jacobins i els seus aliats revolucionaris als quals abandonen a la seva sort ( Robespierre inclòs). És la fi del moviment popular, el nou règim de termidor, i tots els que seguiran, s'afanyaran a revertir el perillós camí que havia pres la revolució i desmuntaran, una per una, totes les conquestes que, en matèria social i econòmica, havien aconseguit els sans-culottes (classes populars parisenques) i els governs parisencs en un sol any.

Els desposseïts, que continuen sent els obrers de les ciutats i els treballadors del camp, molts d'ells en aquesta època desocupats, a banda de patir un nou rigorós hivern, males collites i augments desorbitats de preus, tornen al liberalisme econòmic. Aquesta nova crisi, inflació i atur porta al darrer intent de sublevació dels sans-culottes de París. El seu eslògan és «Constitució i pa».

El moviment serà durament reprimit per l'Exèrcit, que dispara amb armes de foc contra ells i efectua més de 4.000 detencions de sans-culottes i jacobins, l'elit dirigent més activa dels revolucionaris francesos. Molts seran guillotinats, d'altres no tindran gaire millor sort, atès que seran primer empresonats i després enviats com a bagnards als correcionals de la Guaiana.

Amb això, s'inicia una tradició repressiva que la França republicana utilitzarà fins ben entrat el segle XX. El retorn dels propietaris al poder republicà certifica que el dret principal és el dels rics. El 26 d'octubre disol la Convenció que se sostenia per un directori dirigit per Paul Barres i els eterns camaleons Tayllerand i Fouché.

I per evitar noves temptacions socialistes, la nova burgesia, que està orgullosa del seu triomf sobre la noblesa i el feudalisme, exalta la nova llei que es concreta en la defensa de la propietat privada, la família i el liberalisme econòmic, uns principis sagrats que informaran la nova constitució de l'any III. Aquest document assenyala la porta per on entrarà Napoleó Bonapart el 18 brumari de l'any VIII, substituint el clàssic Liberté,Égalité, Fraternité per Infanteria, Cavalleria, Artilleria.

Per aprofundir més en els inicis dels processos i el triomf de la revolució burgesa a França en el seu camí cap a una societat capitalista, industrial, mercantil i de consum, recomanem la lectura de dos grans llibres d'història escrits i publicats a Barcelona. En primer lloc, Historia de la desigualdad, de Gustavo Pontón, i Capitalisme i democràcia 1759-1848, del gran Josep Fontana. El professor Fontana fa una crítica demolidora explicant com el capitalisme depredador imposa inexorablement la seva llei. Desemmascara les regles del joc que ens han portat a l'actual situació social global injusta i ens recorda que vivim en un món en el qual la majoria dels estats són democràcies parlamentàries, fonamentades en constitucions que garanteixen sobre el paper els drets fonamentals de tots els ciutadans, però la realitat economicosocial fa que els respectius governs afavoreixin els interessos d'unes minories oligàrquiques que controlen tots els poders i riqueses en àmbit internacional.