28 de novembre de 2019
28.11.2019
Diari de Girona

Tarancón i la «cruzada

28.11.2019 | 00:59
Tarancón i la «cruzada

Aquest 28 de novembre commemorem el 25è aniversari de la mort del cardenal Tarancón, que va ser bisbe de Solsona de 1945 a 1964. Amb motiu de l'exhumació de Franco, s'ha tornat a parlar del paper decisiu de Tarancón en la separació de l'Església i l'Estat. Però també és interessant conèixer la postura de Tarancón amb relació a la sublevació feixista, que ell va viure a Galícia.

En el seu llibre Recuerdos de juventud, Tarancón, tot i reconèixer en un primer moment que «la sublevació militar ens semblava a tots providencial», aviat va vore que no eren «clares les manifestacions dels militars que dirigien la guerra» i que «entre les dretes que havien ajudat la sublevació hi havia interessos poc clars cristianament». I és que «els polítics de dreta, mirant els seus interessos econòmics, predicaven una guerra per acabar amb els qui pretenien prendre les seves riqueses». Tarancón veia que «els dirigents de la sublevació i el mateix Franco no actuaven per motius religiosos. Tampoc tenia sentit religiós la postura dels falangistes, que recelaven de l'Església perquè no admetia els règims feixistes». Tot i que els insurrectes parlaven de «l'Espanya catòlica», Tarancón veia que això no era sinó «una mera tàctica, no un interès per defendre els valors religiosos i morals».

Els rebels van «exigir als bisbes la publicació d'una pastoral col·lectiva que justifiqués el moviment des del punt de vista cristià, per aconseguir que el Vaticà i la jerarquia mundial reconegués la justícia de la sublevació». Els bisbes van recolzar el que els demanaven, «no només per coacció, ho hem de reconèixer, sinó també per convenciment». I és que la sublevació feixista era vista per l'Església oficial com «una guerra en defensa de la religió i de la llibertat de l'Església».

Però aviat, com reconeix Tarancón, «començàrem a dubtar de la recta intenció cristiana» de l'aixecament militar. De fet, «començàvem a inquietar-nos. Temíem que l'Església no sortís enfortida de la contesa». Arribàrem «a témer que la llibertat de l'Església quedés molt limitada si s'imposaven els criteris dels dirigents de major influència en la zona nacional». Tarancón recelava dels falangistes, que, «molt exaltats», amb una postura «completament pagana», estaven «influenciats pels règims feixistes».

Tarancón tampoc veia bé que obliguessin l'Església «a prendre part activa en l'exaltació 'patriòtica' del poble, és a dir, que prediquéssim 'la guerra santa' i nosaltres ens sentíem molestos per aquesta imposició». Creia que «volien servir-se de l'Església, no que volguessin servir el cristianisme. I eixa postura la vèiem perillosíssima». Els insurrectes, com deia Tarancón, «ajudarien l'Església mentre poguessin servir-se d'ella». De fet, el Vaticà, com reconeixia Tarancón, «no aprovava la postura de l'Església a Espanya a favor d'un dels bàndols».

Tarancón comprovà amb el temps que el franquisme s'aprofità de l'Església i va ser ell qui treballà per deslligar-la del règim.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook