De tant en tant pujo a Els Metges. Hi ha gent que en diu Sant Cebrià de Lledó, però son minoria. Jo hi vaig per la banda de Sant Sadurní de l'Heura. Agafo el camí que surt del pla de Banyeres i entro a les Gavarres. També s'hi pot arribar des de Cassà de la Selva, és una pista llarga i ben fressada, i des de Fitor, però en aquest cas el camí és infernal.

Un cop dalt, la panoràmica sobre la plana del Ter i del Daró, des del cap Norfeu fins a Begur, el golf de Roses, el Montgrí i les illes Medes, tot plegat us fa sentir petits i grans a la vegada. I al nucli urbà, si se'n pot dir així, d'Els Metges, hi ha un mas (l'hostal) i la parròquia. Dedicada als sants metges Cosme i Damià, és una esglesiola de nau romànica amb afegitons (el campanar, l'absis) del segle XVII. A dins de vegades s'hi poden trobar exvots frescos.

A mi m'impressiona que encara hi hagi gent que doni les gràcies als sants. I que pugin a Els Metges a donar-les em sembla extraordinari. La parròquia no és a tocar d'enlloc. Els camins malmeten els cotxes. Es triga. S'hi ha d'anar amb molta idea, a Els Metges. No s'hi puja perquè sí. I només hi ha dos o tres motius diguem-ne generals. S'hi va a dinar, a fer el volt o a deixar un exvot. No cal dir que són motius perfectament complementaris.

Quan dic exvots frescos parlo d'ofrenes senzilles. Solen ser dibuixos i notes, papers doblegats amb missatges. De tard en lluny apareix un exvot més elaborat. Un petit diorama, la maqueta, reproduccions de parts del cos, en tot cas poc habituals.

En servo memòria, dels exvots que he vist a Els Metges, després d'anys de trobar-n'hi. Recordo la nota d'una nena (9 anys) que donava les gràcies perquè els seus pares al capdavall no s'havien separat. Amb lletra escolar, es limitava a descriure la joia en un full arrencat. I recordo un casc de motorista esberlat, un trenc considerable, acompanyat d'una nota que agraïa a Cosme i Damià haver parat el cop -cap gratitud per al casc, per cert.

Això dels exvots ha passat per malla. Ara donem les gràcies a les institucions, al progrés i a la sort. Però encara queda gent que encén espelmes, que dibuixa i descriu la dissort -un cop passada. I no és un mal mètode. Funciona. Tant li fa que per als moderns tingui relleus esotèrics. Perquè un exvot no és cap cosí de la superstició, com es podria pensar. La nena dels pares quasi divorciats no és imbècil. Al motorista esterrecat no se li van aparèixer sant Cosme i sant Damià. S'ha d'entendre que pugen a Els Metges, deixen la presentalla, es congratulen de continuar vius, o protegits, i de propina es regalen les millors vistes de Catalunya i es marquen un dinar estratosfèric a l'hostal. Tractem-los de crèduls, si volem, però jo diria que ens porten avantatge.