Dissabte

20 anys d'ACN

L'Agència Catalana de Notícies compleix vint anys. Una agència d'origen gironí ideada amb el nom d'Intra ACN per Carles Puigdemont. Va veure la llum amb tothom del sector pronosticant-li una breu existència. Però el fet d'aparèixer de forma nativa a internet, oferint textos però també àudios, i essent molt diferent a totes les altres ­agències, li va permetre sobreviure i amb el temps fer-se imprescindible. Sobretot a conseqüència de l'aguda crisi dels mitjans de comunicació. L'ACN cobreix l'actualitat gran, però també la petita de Catalunya, on els grans i petits mitjans de comu­nicació no envien gent per falta de recursos. Subministra fotografies, talls de veu, textos i vídeo, que acaben repescant la pràctica totalitat de ràdios, teles i diaris del país.

En un moment determinat va estar a punt de cometre un error molt greu: replegar-se a Barcelona, on els mitjans tenen molts efectius, quan la seva força ha estat i és la capil·laritat al país, com van saber veure directius com l'Anna Nogué, el fil conductor de l'agència des dels seus inicis. Paradoxalment, l'empetitiment de les redaccions l'ha engrandit. Només hi ha una cosa que mai ha pogut superar: la seva politització. El govern de torn o al canvi de cromos corresponent entre partits del govern de torn nomena la direcció i condiciona l'enfocament polític i convida a fer trucades. No obstant això, va ser i continua essent una bona idea.

Diumenge

Un túnel de paper

Seguir els moviments dels pixapins en les seves aventures de cap de setmana és una cruel penitència. Com ara perdre quatre hores i mitja de la teva vida per anar de Latour de Carol a Girona, passant per la collada de Toses. Avui he trigat dues hores per fer els quatre quilòmetres que em quedaven per arribar a Ribes de Freser.

La collada de Toses forma part de la Nacional 260, que és una carretera de l'Estat que demostra quin tipus d'Estat és aquest. 50 quilòmetres de revolts i més de mig segle anunciant-se projectes que només s'han vist als diaris, fent creure a alguns lectors que existeix. Avui he comprovat que no. Com deia fa anys Narcís-Jordi Aragó, «aquesta és una història grotesca i patètica d'incompetències, d'inoperàncies, d'expectatives infundades i de pistes falses que han propiciat, al llarg de quaranta anys, l'aparició reiterada d'informacions errònies (...) Bé prou que n'han fet una i altra vegada, amb indignació pròpia i vergonya aliena, tots els frustrats usuaris d'aquesta infraestructura que no ha anat mai més enllà del paper. Del paper mullat». I mentrestant per anar a Barcelona, el túnel del Cadí impulsat per la Generalitat ja ha superat el quart de segle.

Dilluns

Fer-se la competència

És curiós que una mateixa companyia es faci la competència. RENFE ha presentat l'AVLO, que significa Alta Velocitat Low Cost (molt sorprenent que s'inclogui el low cost al nom d'un servei, que és com posar en una etiqueta: foie d'ànec maltractat). És curiós però no és estrany. El passat ha ensenyat a les companyies que si s'acomoden en el seu plàcid monopoli, quan es liberalitza el servei apareixen depredadors que t'arruïnen el negoci. Va passar amb l'aviació.

RENFE ha agafat un grapat de vells trens Almston (incomodíssims, per cert), els ha pintat de lila, els ha tret el bar i els vagons de primera, s'ha inventat aquesta paraula «vulcaniana» i ha sortit a les vies a competir amb ells mateixos per neutralitzar la futura competència.

Dimarts

Esclaus amb contracte

Per jugada mestra la de Ryanair, que feia mesos que anunciava la clausura de la seva base a Girona per, a última hora, proclamar magnànimament que la manté i preserva així els 100 llocs de treball. A canvi d'esclavitzar-los encara més.

Ryanair és la constatació del món actual i el que ve: empreses fortes, amb accionistes que mai perden i carregant tot el dolor de la caiguda dels beneficis damunt les fràgils costelles dels treballadors. I no, no hem retrocedit en el temps! Hem empitjorat. Com a mínim en el passat es muntava una revolució i rodaven -literalment- els caps dels amos. Ara ni això. El capitalisme voraç ha blanquejat l'esclavisme. L'esclau té contracte i l'amo és invisible. Es diu accionista.

Dimecres

El troc de la llibertat

Ha arribat el moment que alguns dels presos polítics temien. Veure's convertits en moneda de canvi. «Creus que si no estigués com està la negociació per formar govern a Madrid, amb la dreta assetjant com una hiena ferida, no s'hauria posat sobre la taula el tercer grau per als presos?». Aquesta pregunta la fa algú que ni tan sols puc insinuar qui és, a banda de ser un polític.

Veure com la teva llibertat es converteix en matèria de troc i d'especulació és doblement dolorós. I més quan ni tan sols et pots queixar perquè saps que l'equilibri és delicat.

Dijous

El nou Trueta

No entenc de medicina ni de gestió hospitalària. Però si hagués de construir una ràdio sé a qui preguntaria per fer-ne una d'eficient i moderna. No li ho preguntaria a cap metge. Preguntaria a periodistes i locutors radiofònics. De la mateixa manera que si mai he de construir un hospital preguntaré a caps de servei, caps de secció, caps clínics i d'hospitals i metges en general sobre com ha de ser i on s'ha d'ubicar. Mai a cap polític.

D'aquí que fa temps que estic convençut que el nou Trueta s'ha de construir a Salt. Cap dels metges amb qui he parlat m'ha defensat mai la ubicació que proposa Girona per ínfules capitalines. En canvi avui mateix un manifest signat per una vuitantena de tòtems mèdics es decanta per Salt i argumenten els motius de forma absolutament convincent.

La baralla no pot ajornar més aquest projecte que es va anunciar ja fa 14 anys. Un servidor estava entrevistant la gerent de l'hospital d'aquell moment, Mont­serrat Figuerola, quan se li va escapar que havien encarregat un projecte de nou hospital. Aquell de la catedral del segle XXI de la consellera Marina Geli que va quedar sepultat per la crisi.

Esperem que irresponsables baralles o cap nova crisi no enterrin un projecte absolutament necessari. L'actual Trueta és un edifici deplorable. Una falta de respecte per a metges i usuaris.

Divendres

Congrés del PSC

Una Catalunya que ignori Ciutadans i el PP és possible i viable. Una Catalunya que ignori el PSC no és viable ni possible. Fins que l'independentisme no entengui això, difícilment s'avançarà en el conflicte que molts creiem que difícilment veurem resolt. Entre d'altres coses perquè entre l'independentisme i el PSC hi ha quelcom en comú fonamental: l'estima per Catalunya. Cadascú a la seva manera i des del seu punt de vista, però estima en definitiva.

Una Catalunya que ignori la majoria sociològica independentista no és viable ni possible. Fins que els socialistes no entenguin això difícilment s'avançarà en el conflicte que molts creiem que difícilment veurem resolt. Entre d'altres coses perquè entre el PSC i els independentistes hi ha quelcom en comú fonamental: l'estima per Catalunya. Cadascú a la seva manera i des del seu punt de vista, però estima en definitiva.