Hi ha èpoques històriques en què, per les circumstàncies del moment, una feliç coincidència, l'afortunada conjunció de dos planetes o perquè simplement toca cada cert temps, es desborda la creativitat literària. Les llibreries s'inunden d'obres extraordinàries, emanades de plomes privilegiades. Les ments més ben moblades sembla que es conxorxin, com si d'un concert es tractés, per a regalar-nos les millors pàgines mai escrites, tapades, com ara és el cas, amb portades on no hi falten les tonalitats groguenques o taronges. Arriba la tardor, ens desborda i supera la quantitat i la qualitat de les planes meravelloses, no donem abast per pair tanta excel·lència intel·lectual. Per molt que ens apressem a adquirir els ultimíssims fruits de les talentoses meninges dels literats, sempre fem tard. D'anvers a revers, i d'un volum a un altre, no podem aturar-nos de devorar ansiosos el nèctar deliciós de la tinta impresa.
I és que la nostra serà coneguda com una era d'inusitada producció assagística, per a gaudi de llibreters, impressors i enquadernadors. Això és el que sembla que passi ara amb els escrits sobre el procés i la sentència. Rar és l'advocat de part que es resisteix a posar per escrit el seu singular punt de vista; estrany, el periodista que no corre a llegar-nos l'enèsima crònica de com anaren els esdeveniments; els conserges del tribunal i el personal de neteja ja tarden a immortalitzar les seves valuoses aportacions: aquell mot sentit casualment a l'urinari (o era una altra cosa?), aquella indiscreció copsada per atzar mentre recollien un xiclet de terra. Que si el magistrat tal o qual va fer una ganyota; que en privat en Fulano i en Mengano es van saludar, quan el dia abans havien tingut un ingrat intercanvi processal, o que en un passadís un testimoni onicofàgic sucumbia al seu vici, lluny de ser meres anècdotes, s'han de plasmar negre sobre blanc, per a les generacions futures. Farcir pàgines amb retalls de diari, tuits i curiositats diverses resulta una temptació irresistible. Que s'han de talar uns quants arbres, per a imprimir tant de paper, és un mal veritablement menor. Siguem comprensius amb la feblesa humana. Qui no ha tingut la debilitat d'explicar un fet que ha presenciat, per anodí que fos? Com no hauríem de fer el mateix amb uns de tan estel·lars com els que hem presenciat darrerament? No hi fa res que tots ja els coneixem. Poc importa que hi participéssim d'una o altra manera, que ens hagin obligat a presenciar-ho com si fóssim nosaltres mateixos els acusats (perquè ens jutgen a tots, oi?); que ens haguem empassat ja el televisat judici, en directe o en diferit. Rellegir sobre tan notables capítols mai no cansa, ans és un acte patriòtic que manté viva i fa créixer la groguenca flama. Que cal ampliar la hipoteca per al dispendi i fer lloc a casa a tan singular biblioteca, doncs es fa. Al vàter, on pot fer més servei, serà un bon lloc, si en manca un altre de millor.
