El salari emocional és que la gent s'acontenti amb el seu salari a canvi d'un tracte correcte. El que hauria de ser normal serveix per estalviar en nòmines. Canvio ascens per motivació i pujada de l'IPC per augment de l'SE. Es monetiza no fer-ho malament, s'estalvia diners per no ser una empresa tòxica, aviat desgravarà no cometre crims a la feina.
El pitjor del salari emocional és que no és convertible. El banc no et retrocedeix les comissions perquè en comptes d'entrar al banc amb modals d'atracador li expliquis un acudit a la directora. Si no us arriba el salari per pagar la renda del pis, no pots pagar un 10% en una encaixada de mans a l'estil casolà amb càlida fermesa i simpatia a la mirada. «Vine que et faci un parell de petons, que m'emporto la baguet gratis» acontentarà pocs forners. Mai paguis en emocions la carrera d'un taxista, que prou tenen ja amb la COPE i els lladregots.
El salari és salari, també en espècie. Fujitsu va deixar de donar la panera de Nadal als seus 1.600 treballadors a Espanya i el Tribunal Suprem ha dit que no pot, que és un dret adquirit. Fujitsu va veure que la panera dels seus empleats li costava uns diners que preferia posar de la banda dels beneficis i els va prendre el torró dur i el tou. Això va produir una baixada de sou emocional desmesurada perquè la panera de Nadal és molt més que confits i cava.
La panera de Nadal és pertinença i un munt de valors que no es compren amb aliments, però s'expressen amb menjar i beguda ficats en una caixa. En la societat en què vivim, amb el Nadal buidat de paternalisme catòlic dels temps de la fam, la panera és una cosa obsoleta, però que val més que els diners que costa, encara que estigui consignat en conveni.
Què hi farem.
