La realitat del moment passa per la sentència del tribunal europeu sobre la immunitat d' Oriol Junqueras i, la veritat, moltes de les afirmacions que s'estan fent em resulten sorprenents. No soc jurista, no sé els tripijocs del dret i dels tribunals però com a simple observador crec que es poden afirmar algunes coses bàsiques:

1. La justícia europea és una justícia decidida de comú acord de tots els estats membres. El tribunal europeu existeix perquè els estats que conformen Europa li han donat la funció que té. Pensar que un tribunal espanyol i un tribunal europeu no formen part d'una mateixa justícia és una fal·làcia. Els independentistes i els ultranacionalistes espanyols, uns volent desacreditar Espanya i els altres volent reivindicar Espanya enfront de la UE, l'únic que fan és desacreditar la UE davant els ciutadans. En un moment de populismes creixents no sembla el millor.

2. Va ser el tribunal suprem qui va preguntar al tribunal de la UE. No és que els independentistes, com insinuen, han hagut d'anar al TJUE (Tribunal de Justícia de la UE) per defensar-se dels tribunals espanyols sinó que el TS (Tribunal Suprem espanyol), reconeixent que el tribunal europeu era el competent per decidir, li va plantejar una pregunta.

3. De fet qui ha guanyat els combats judicials davant el TJUE i el TS ha sigut l'Advocacia de l'Estat enfront de la Fiscalia (2-0). L'Advocacia de l'Estat va defensar, contra l'opinió de la Fiscalia, que s'havia de permetre a Junqueras ser eurodiputat i ara el TJUE li ha donat la raó i va defensar la sedició enfront de la rebel·lió i el TS també li va donar la raó.

4. Defensar el que acabo de dir és defensar la UE, cosa que fa l'esquerra contra els nacionalismes (sigui català o espanyol). Potser jugant al nacionalisme perdrem una de les coses importants com és l'europeisme dels espanyols i afavorir el populisme. Ara que els independentistes aplaudeixen Europa hi ha coses ben contradictòries. Qui ha rebut i acompanyat Puigdemont quan ha anat al Parlament Europeu ha estat una diputada del partit nacionalista flamenc (l'amic europeu de Puigdemont), que comparteixen grup amb Vox.

Ara toca simplement acatar i aplicar la sentència que, com bé ha dit el govern i el Suprem, és el que cal fer en democràcia. Els independentistes, com sempre, s'han avançat i han dit la seva abans d'hora. La sentència deixa clar que és el TS qui l'ha d'aplicar, fent patent el que deia que a Europa tenim un entramat jurídic únic. Els independentistes continuen en la divisió maniquea de quan una sentència els és favorable és bona i si no és dolenta i sectària. Esperem el que dirà el TS que haurem d'acatar. En principi sembla que el que pot sortir més afavorit sigui Puigdemont que, de retruc, pot aconseguir l'acte d'europarlamentari. Veurem com evoluciona la cosa i quines implicacions comporta perquè la lluita Junqueras-Puigdemont continuarà més viva que mai tenint en compte la proximitat d'unes eleccions catalanes. Pot passar que, com altres cops, ERC no sàpiga aguantar la pressió i torni a perdre el pols amb un Puigdemont crescut i astut. En política també s'ha de saber arriscar i aguantar el tipus.

Sempre he defensat que la presó preventiva dels líder catalans em semblava excessiva i, si haguessin estat acusats però en llibertat, no tindríem aquest embolic. En Junqueras hauria pogut obtenir l'acta de diputat europeu. Un fugat Puigdemont potser hauria tingut més problemes. Però bé ara estem on estem i passi el que passi amb la sentència el conflicte continua essent el mateix, i el centre-esquerra espanyol i català sembla haver-se posat d'acord que cal trobar una resposta política. Els independentistes diuen que el problema polític hi és perquè hi ha prop de la meitat dels catalans que diuen voler separar-se d'Espanya, però tinc la impressió que obliden que també hi ha més de la meitat dels catalans que no ens sentim representats per un govern de la Generalitat que només es dedica a la gesticulació a favor de la independència. Crec que PSOE i Podem (amb el PSC i els Comuns) entenen que el problema polític té aquesta doble dimensió, aquestes dues cares. No he sentit que els independentistes en general, i ERC en particular, reconeguin les dues vessants del problema. Més aviat els sento parlar només de la primera i veig un gran interès en silenciar l'altre. No hi pot haver solució real sense que es tingui en compte les dues vessants del problema. Diuen els d'ERC lluitarem per la independència per tots els mitjans i jo responc que alguns lluitarem per millorar l'autogovern i les relacions amb Espanya i Europa però només des de la legalitat perquè no hi pot haver solució sense respectar l'estat de dret, el marc constitucional i estatutari. Quedi clar que aquest marc es pot reformar però només d'acord amb els camins que marquen les pròpies lleis.

Finalment comentaré dues notícies que s'han conegut la darrera setmana. La primera és la sentència a favor de la demanda de la patronal catalana prohibint la campanya promoguda per l'ANC que demanava boicotejar empreses no afectes al procés. Sempre hem criticat qualsevol boicot a productes catalans (de la dreta espanyola) per ara fer al revés. Un encert de l'empresariat català que ha interposat la demanda i dels jutges. La segona notícia és que per primer cop, el PIB de Madrid ha superat el català que encapçalava el rànquing fins a 2017. Els independentistes radicals diran que tot es conseqüència del famós «Espanya ens roba» però tothom sap que el procés ens ha restat competitivitat com denuncien els empresaris liderats per Sánchez Llibre i no hauríem de menysprear les advertències del president de SEAT Luca de Meo perquè SEAT representa el 6% del PIB. Encara som a temps a redreçar les coses però cal no fer ximpleries.