28 de desembre de 2019
28.12.2019
Diari de Girona

La sort de besar

28.12.2019 | 00:11
La sort de besar

De vegades, més del necessari, fas una cosa i, al mateix temps, creus que hauries d'estar fent-ne una altra. Estàs en un lloc i tens el cap posat en un altre. És un no viure. Si et quedes estirada al sofà, el càrrec de consciència et recorda que hauries d'estar pujant una muntanya i si surts a sopar amb amics, el rum-rum que passes poc temps amb la família sorgeix només de demanar-te la primera canya. La bona notícia és que, quan et prens la tercera, la percepció desapareix. És aquesta sensació de ser-hi, però no ser-hi del tot. De voler i no voler. Les persones a les quals això ens passa tenim la teoria molt clara. Som com aquests alumnes que es presenten a l'examen de conduir i no cometen ni un error en la prova teòrica, però punxen en la part pràctica perquè s'han saltat el senyal de Stop.

Sabem que el moment present és l'únic important. Ho sabem perquè hem fet teràpia, ioga i un curs de meditació, però som tan mundans que, a la mínima, ens ancorem en el passat i ens angoixa el futur. Tenim clar que, pel que fa a les relacions, l'important és la qualitat i no la quantitat, però benvinguda sigui la culpa si no visitem un familiar assíduament. Diem amb molta gràcia i desimboltura que l'intel·ligent és ocupar-se i la inutilitat és preocupar-se, però som uns controladors compulsius i, per descomptat, hem llegit multitud d'articles sobre la importància de dir no i de no assumir més responsabilitats de les que podem, però anem sempre amb la llengua fora.

Un terreny especialment abonat d'aquestes petites incongruències és el de l'educació dels nostres fills. Som Jekyll i Hyde. Hem consultat manuals sobre el reforç positiu, les intel·ligències múltiples, les metes assumibles i la importància de la coherència en els límits. Estem al corrent del que sí cal fer i del que no i, evidentment, sabem que cridar i perdre els papers equival a un anatema. Doncs bé, cada matí, abans de l'escola, i totes les tardes, a partir del berenar, la teoria se'n va a la galleda de les escombraries. Algunes mares manem la pressa, ens desesperem i cridem a parts iguals. Ens despertem sentint-nos Jean Piaget i anem a dormir sentint-nos una Herodes qualsevol. Porca misèria.

El Nadal m'inquieta. No és res personal. M'agrada la gent contenta, els llums dels carrers i fer regals. He après a gestionar les nadales i ja ni m'immuto amb el repic de les panderetes. M'encanten els àpats d'empresa, perquè treballo en l'entitat més bonica del món i albergo esperances que algun dia guanyaré la loteria. Si al meu primer xicot li va tocar la grossa, per què no a mi? No, no tinc res en contra del Nadal, però m'incomoda aquesta obligació de fer balanç. De passar comptes del que hem fet, deixat de fer, hauíem d'haver fet i desitjat fer. Aquí hi ha el quid de la qüestió. Així que faré el que em va bé i em diré a mi mateixa que no passa res si no som les amigues, filles, mares, parelles, germanes, treballadores, veïnes o esportistes perfectes. A veure quant dura.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook