11 de gener de 2020
11.01.2020

Puigdemont, a rebuf

11.01.2020 | 00:26

Al contrari que set companys de govern –els Jordis no van tenir ni l'oportunitat de fer-ho– Carles Puigdemont, juntament amb Toni Comín, Lluís Puig, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Marta Rovira, va decidir fugir de la justícia espanyola i refugiar-se en l'insondable ordenament jurídic belga per evitar afrontar les conseqüències de (males) decisions pretèrites: la presó. Ara, Puigdemont i Comín –el prestidigitador de les idees que va ser del PSC i va deixar el partit amb el cul a l'aire per després fer-se d'ERC i deixar-la, igualment, amb les galtes a la vista de tothom– són eurodiputats, amb el (gran) sou i les (considerables) prevendes que això comporta; i deambulen per Flandes i Valònia, darrerament seguits arreu on van per una noia alta i rossa d'identitat desconeguda. El fandango als hemicicles d'Estrasburg i de Brussel·les està assegurat per part de dos personatges que no tenen cap interès que el galimaties patri es resolgui, ja des del minut zero estan concentrats exclusivament a salvaguardar la natgera amb l'excusa del «todo por la patria». Si algun dia es desfà la troca, el mèrit, a la banda independentista, correspondrà a ERC, que ha gosat facilitar la investidura d'un president espanyol i posar a la pràctica allò del #sitandtalk que tant reclamaven els revolucionaris d'estar per casa (i de Netflix i manteta) del Tsunami. La maniobra republicana té un risc electoral a curt termini incalculable i obliga a fer uns equilibris discursius que resulten poc creïbles però que s'intueixen ineludibles, tipus «m'importa un rave la governabilitat d'Espanya... però la faig possible». Poca cosa més que estirabots i mal rotllo aportarà la llibertat de Puigdemont a la causa catalana, en contraposició a la condemna de Junqueras, a qui se li ha de reconèixer la dignitat de voler arreglar les coses: des de la cel·la aposta per conciliar i refer, sense renunciar a l'ideal de la independència. A Waterloo encara viuen en la república de plexiglas que tal dia farà tres anys un govern irresponsable i incompetent va decidir proclamar sense calcular el cost de l'aventura. En un món on els tuits tenen més valor que els arguments i les mentides més credibilitat que la veritat, Puigdemont, que no és Mandela, ni Gandhi, ni Rosa Parks, ni el Che, ni Han Solo, ni el Messies (de Netflix, altra vegada) va fent, a rebuf de Junqueras, que hi posa la cara i –perdó per l'exabrupte–, el cervell i els pebrots.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook