18 de gener de 2020
18.01.2020

Europa és la causa

18.01.2020 | 01:09

A Catalunya, hem descobert que a Brussel·les i a Estrasburg hi ha un parlament on s'hi decideixen coses que ens afecten. Allò que els estats es resisteixen a fer, perquè no els convé, perquè el poder econòmic els dissuadeix, etcètera, ho fa la Unió, que no és només un «club» com alguns demagogs volen fer creure. Si no fos per Europa, per exemple, els bancs, rescatats amb els diners de tots, s'haurien apropiat de més milions d'euros dels denostats clients a base de clàusules contractuals abusives i, per tant, il·legals: les terra. Si no fos per Europa, Carles Puigdemont i Toni Comín ara no serien eurodiputats (veurem fins quan). Europa és, sobretot, Alemanya, França, Itàlia i... Espanya, més els països escandinaus –amb més o menys compromís–, els bàltics, petits estats de la zona central i de no tan petits de l'Est i del Mediterrani, dels Balcans i també Irlanda, un paradís fiscal oficiós que, ves, ens cau simpàtic. La Unió neix com a resposta a l'hecatombe que va representar la II Guerra Mundial i, des d'aleshores, amb molts defectes i imperfeccions, ha permès que el Vell Continent visqui un llarg període de pau (amb la vergonyosa excepció de la guerra dels Balcans). Europa, que ara perd el Regne Unit que en vol marxar però no del tot perquè sap que no li convé gens, és la causa. No ha de ser la plataforma de llançament d'essencialistes tronats que només es miren el melic, que es passen el dia davant del mirall admirant l'ego que els mou i que entenen la Unió com un mocador de paper que es fa servir quan es necessita de la mateixa manera que es llença quan ja no és útil. Hi ha francesos, italians, espanyols –d'alemanys no tants– i, també, catalans que volen que Europa els accepti les dèries i els deliris al cost que sigui. I si això vol dir engegar la Unió a prendre vent, fer-la caure, derruir-la, tant li fa. Hi ha personatges que professen amor pel continent en funció d'allò que en puguin obtenir; que l'entenen com una «finestra d'oportunitat» –la cita és de la consellera de Presidència, Meritxell Budó– per fer avançar projectes polítics de curta volada, insolidaris, costumistes, provincians, involucionistes; que no entenen Europa com la causa, sinó com el mitjà per aconseguir saciar ànsies (ràncies) de grandesa (malentesa). «El Brexit ha demostrat que mai no es pot dir mai», diu Nigel Farage. És l'hora que algú el desmenteixi; a ell i a molts insensats com ell.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook