02 de febrer de 2020
02.02.2020
ÚLTIMA HORA
El jutge de vigilància penitenciària retira el tercer grau als polítics presos

Contra la solitud

02.02.2020 | 06:00

Des del Japó ens arriben sovint les solucions més insòlites als nostres problemes. I he de dir que és un país que sempre em sorprèn. Només en conec el que m'ha arribat per mitjà d'alguns documentals de la segona cadena de televisió i allò que m'han contat els amics que hi han viatjat. Una amiga meva tenia una filla que, per raons de treball de la parella, vivia a la ciutat de Tòquio. La meva amiga gairebé cada mes i mig viatjava al país que a mi em semblava tan remot. Quan en parlàvem i li deia que considerava aquells viatges una peripècia, em responia: «M'hi he arribat a avesar». A través d'ella vaig aprendre que el Japó és més a prop del que pensava, quasi al costat de casa.
Aquests dies passats he llegit una notícia referida a un poble japonès situat entre muntanyes a l'illa de Shikoku que m'ha tornat a sorprendre i, si he d'ésser sincer, m'ha fet sentir una certa emoció. Succeí a aquest poble de què he parlat, Nagoro, un llogaret del qual la gent parteix cap a les grans ciutats a cercar-se la vida. El poble ha quedat quasi buit. No neixen infants, han tancat l'escola, i els joves s'adonen que no tenen cap oportunitat de vida. Llavors, els pocs habitants que encara hi resten són grans i comencen a ésser vells. Cansats d'estar sols han decidit omplir el poble de figures de pedaç que representen els habitants que ja no hi són. Han començat per omplir-ne l'escola, els carrers, la plaça, la parada de l'autobús, el petit estadi. Lentament el poble s'ha omplert de figures de mida natural que ocupen els espais que abans eren plens de vida. És una manera de conviure amb algú altre. És millor compartir la vida amb els ninots de pedaç que no amb les persones? Hauríem de parlar-ne. Ara la majoria d'habitants del poble són figures de fusta i filferro vestides amb roba vella, quasi espantalls com els que encara es fan a certs indrets on tracten de protegir el conreu de la voracitat dels ocells.
No m'és difícil imaginar el meu barri tot de gent desapareguda amb les figures de pedaç que guaiten per les finestres, surten de casa i se'n van al forn de la cantonada a comprar el pa. N'hi hauria arreu: a la plaça, als bancs de l'església, al convent de les monges, a l'escola pública, a les cafeteries... Una població de gent morta? No. Potser la vida només depèn de la mirada dels altres. Si aquell que tens a davant tu et veu ple de vitalitat i d'energia vol dir que ets viu. Si observes les figures de pedaç amb l'ànim despert disposat a ordenar-les que parlin, parlaran només per a que tu escoltis les seves veus.
Fa molts d'anys vaig assistir a una representació de La classe morta, del director polonès Tadeusz Kantor, segurament l'obra més coneguda del que se'n va dir «teatre experimental de la mort». Kantor interpretava el paper d'un mestre al front d'una classe en què tots els alumnes eren morts. Decrèpits i cansats, els antics deixebles d'aquella classe retornava a l'aula i cada un d'ells portava un ninot de pedaç a fi que s'assegués al pupitre de sempre i escoltàs el mestre. L'estètica revolucionària de Kantor, auster i sobri, incorporava al teatre les arts d'avantguarda: el dadaisme, el surrealisme. I se servia de màscares grotesques, ninots de pedaç, fusionava actors i objectes amb la finalitat de parlar de la desolació i l'angoixa de viure.
A fi de parlar de la solitud. Contra l'angoixa de veure despoblar-se el propi espai, la gent de Nagoro, al Japó, ha decidit de reconstruir el món que havien conegut amb figures de palla vestides d'homes i dones, de nines i nins que existiren i caminaren pels carrers, acudiren al forn, es passejaren per la plaça, ompliren l'escola. Ara el poble és ple de gent que no existeix, que no parla ni pensa, que no juga. En temps passat varen viure l'emoció de sentir-se acompanyats. Si de cas hi anau qualque dia, els titelles de palla i cartó que ara ocupen el poble us donaran satisfets la benvinguda.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook