Quan, un matí, l'independentista català va despertar-se d'uns somnis neguitosos, es va trobar al llit transformat en un insecte monstruós. Jeia damunt l'esquena, dura com una closca, i, si aixecava una mica el cap, es veia la panxa de color marró, segmentada per estreps arquejats, com una volta, tan prominent que el cobrellit, a punt de relliscar del tot, amb prou feines s'aguantava. Les cames, molt nombroses i llastimosament primes en comparació amb la grandària habitual de l'independentista català, s'agitaven indefenses davant els seus ulls.
Així s'han llevat molts independentistes catalans aquesta setmana, aquest matí. Estrafets per anys de processisme. Paralitzats per la desorientació acumulada. Convertits en bestioles estranyes, quan el fet de ser independentista no hauria de comportar cap mutació, cap percepció de mirall deformador. L'independentista català ha mutat en una caricatura, malgrat ell. Algú o alguna cosa l'ha transformat en una bestiola. Recent o de llarg recorregut, tenaç o volàtil, l'independentista català l'han bastonejat tant, l'han fet anar a tants llocs, li han fet fer tantes coses que s'ha metamorfosat.
Entre les files independentistes hi ha la sensació que s'ha jugat amb elles i des de tots els flancs. Una sensació lícita i amb una forta càrrega de realisme. Passa que a ningú no li plau, llevar-se convertit en una joguina, panxa enlaire i desvalgut. D'això que molts independentistes vociferin, i es planyen, s'enfaden, criden al no res. Branden les potes i miren de girar-se i de sortir del llit sòrdid en què s'acaben de despertar. Però no se n'acaben de sortir del tot.
A La metamorfosi, Frank Kafka va trescar per l'angoixa i la tristor que assalten l'individu -quan aquest pren consciència de la pròpia condició i de la pròpia posició al món. L'insecte és una excusa per abordar la relació entre l'individu i la societat. La fricció, perquè entre els anhels personals i l'enfora sovint hi ha un estimball. Gregori Samsa es desperta convertit en un insecte, incomprès per la família i per un aparell institucional productiu que, tot i menysprear-lo, li exigeixen que treballi per la causa comuna, familiar, empresarial, de la ciutat, del país, del món. Uns i altres xuclen Gregori Samsa, s'aprofiten del seu treball diari. Ell no té més remei que gruar i somniar. I per aquest camí s'ha estrafet.
La pregunta és si, tot i saber-se un insecte a la mercè de les institucions i de la família, l'independentista català continuarà sentint-se'n. Fa de bon pensar que sí, perquè l'independentisme és, abans que res, un sentiment. Un desig que té el perfum del principi moral, l'aiguabarreig d'història, raó, fe, costum i por. I els motius per ser independentista, com l'insecte, son una excusa per examinar la relació entre l'individu i la societat. Si hi ha tanta gent disposada a pagar el preu d'haver-se convertit en cuques, això voldrà dir que ningú no podrà acabar amb el moviment. Els podran tenir desorientats, metamorfosats, fins i tot esclavitzats en nom de la causa, però tot indica que no canviaran de parer.
