Dijous passat hi va haver la primera reunió «de feina» entre els dos presidents, el del Gobierno i el del Govern. Va tenir més pes protocol·lari que de debat polític, sí, però va representar l'inici d'una nova forma de relació entre Espanya i Catalunya. I per més que s'entestin les dretes, la legal i la il·legítima, aquest inici ja és molt més que tot el que el PP ha fet en els anys que ha dirigit la política espanyola. Només cal adonar-se d'un detall que mostra el canvi de paradigma: la poca relació tinguda per les dretes espanyoles amb el nacionalisme català, un cop va acabar la coincidència en el poder -Aznar/Pujol-, i el poc temps que ara han trigat a relacionar-se amb Vox. Tanmateix, és el pitjor enemic que tenen. Vox representa una fórmula política que no està acostumada a la relació democràtica amb ningú. Insisteixo: amb ningú. I als del PP perdre el poder els ha deixat sense olfacte polític. Creuen que poden dominar la relació.
A l'altra banda de la taula, i diria que per primer cop seriosament, els representants catalans han fet un tomb clau en el seu plantejament: ha deixat de ser unilateral, no sé si per por del 155 o per voluntat sincera de trobar un diàleg que permeti un «acord acordat». A això, s'ha de reconèixer, no ha estat aliè el paper que està tenint ERC. Per més que protesti Puigdemont i «adlàters», ells ja van tenir la seva oportunitat, i encara cou força el fracàs. Era imprescindible acabar amb un camí que no portava, ni podia portar, enlloc. Per més que segueixin omplint-se la boca amb el recolzament citant el suport que acabarà donant Europa al seu projecte independentista. Però ja ni ells no s'ho creuen. Europa mai no donarà suport a la independència de Catalunya. Ara cal encetar un nou projecte, menat per una característica molt catalana: el pragmatisme.
