L aparició d'internet i la difusió de les noves eines de comunicació i informació donen lloc a escenaris nous, no sempre de fàcil resolució. Així succeeix quan una afirmació publicada a les xarxes es tergiversa o es transmet malament. La imperícia o la maldat del periodista de torn, un mer error material, o la trapelleria dels follets de la impremta en la seva versió 2.0, poden provocar que es difonguin en línia coses que un no ha dit, o que no va dir d'aquella precisa manera. El problema esdevé com aclarir la situació, cosa no sempre fàcil.
Per fer-ho, la legislació fa temps que reconeix el dret a la rectificació. Ja es trobava a la Llei de premsa i impremta de 1966, encara parcialment vigent malgrat les seves canes evidents. Avui la trobem a la Llei orgànica reguladora del dret de rectificació, de 1984. Entremig d'una i altra, la Constitució va preveure el dret a comunicar o a rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió (art. 20), la qual cosa obliga els informadors a ser curosos i contrastar les fonts, segons la coneguda «doctrina del reportatge neutral». Més recentment, el Reglament europeu de protecció de dades, de 2016, preveu el dret de rectificació de dades personals, que troba el seu eco en la posterior Llei orgànica de protecció de dades, de 2018. Normes totes elles que, amb petites variants, permeten a la persona afectada per una inexactitud de demanar-ne la correcció, si cal judicialment.
A risc de pecar de primmirats, convé no abaixar la guàrdia davant de les informacions inexactes que campen al seu aire per les xarxes. Com ha dit repetidament el Tribunal Constitucional, el de rectificació és un dret subjectiu que funciona com a instrument previ a l'exercici d'accions per a la defensa del patrimoni moral de la persona front de l'activitat dels mitjans de comunicació. A més, una informació correcta és la premissa de la formació d'una opinió pública lliure. L'accés a una versió dissident dels fets publicats no perjudica, sinó que afavoreix, l'interès col·lectiu en la recerca i recepció de la veritat -quelcom que ja havia reconegut el Tribunal Suprem dels Estats Units en el cas cèlebre del New York Times contra Sullivan (1964). Per tant, el dret de rectificació resulta essencial en tota democràcia que es preï. I per què no dir-ho, les notícies falses o fake news, com en diuen ara, generen soroll i confusió i són summament empipadores.
És per totes aquestes raons que, lluny de ser una mera anècdota, importa tant la precisió feta recentment per Fernando Vázquez, entrenador del Deportivo de la Corunya, el qual, fent gala del seu domini de la llengua culta i demostrant el seu gust pel detall i la seva passió indestructible per la cerca de la veritat, ha matisat públicament les seves anteriors manifestacions: «No dije que el pin parental de Vox era una mierda, dije que era una puta mierda».
