En Rafael Ribó és una ànima de càntir. Segons va declarar a l'Audiència Nacional, l'home no sabia que qui li pagava el viatge a veure la final de Champions era un empresari vinculat a la trama del 3%, un tal Soler, i ja és mala sort que home tan generós no sigui familiar meu. Vostès em diran que si algú els paga un viatge a on sigui, intentaran esbrinar qui és, ni que sigui per l'elemental gest d'educació de donar-li les gràcies. Però és que vostès són uns mindundis. En Ribó està tan acostumat a rebre regals que si hagués d'agrair-los tots no tindria temps de desenvolupar la seva activitat professional, que no és altra que viatjar de gorra sempre que pot. Si fa més de quinze anys que està aferrat al càrrec de síndic de greuges és precisament perquè no pregunta res. Si en Ribó preguntés qui li fa regals, qui li paga viatges o qui ha deixat oblidat aquest rellotge d'or al seu despatx, perdria molt de temps. Millor no preguntar, hi ha molta gent generosa que no sap què fer amb els seus diners i, mira, els destina a afalagar el nostre síndic. Sense esperar res a canvi, per descomptat, només perquè un dia van veure en Ribó per televisió i van pensar «té, avui que em sobren uns quants milers d'euros, me'ls gastaré amb en Ribó». Si abans era tradició dels empresaris catalans gastar-se els diners en una querida, ara n'hi ha que se'ls gasten amb el síndic, l'avantatge és que aquest ja té la jubilació assegurada i quan acabi els serveis no caldrà posar-li una merceria.

No és tan estrany que la gent no sàpiga l'origen dels presents que li cauen del cel. Conec una romanesa a qui també li van pagar un viatge anònimament, i quan se'n va adonar es trobava a la Costa Brava. En un club de carretera, però a la Costa Brava. La pobra no era síndica de res, allà al seu país, i es va haver de guanyar la vida de la manera que se la guanyen aquestes senyoretes, és a dir, de manera més digna que el nostre síndic de greuges, si bé no tan ben pagada.

Imagino la sorpresa d'en Ribó quan el jutge li va revelar que el viatge li va pagar un empresari presumptament implicat en la corrupció del Govern català.

- Què em diu, senyoria? De debò? Quedo parat, jo pensava que aquell viatge m'havia sortit a la tapa del iogurt. Sap què passa, jo tinc per costum no preguntar aquestes coses. Agafo els regals i corro.

Un síndic de greuges que no fa preguntes, probablement no està gaire capacitat per fer la feina que li pertoca, però no em negaran que està capacitat per anar als jutjats i fer cara de despistat. I sobretot, està capacitat per gaudir de la vida, què coi. Després de tota una vida fent-se passar per home d'esquerres, quan el que li demanava el cos era gastar sense mesura i sense mirar cap a baix, on viuen els desgraciats, just és que arribada la senectut, s'alliberi de la cotilla que l'oprimia i pugui per fi mostrar-se com és. Ha hagut de ser una tortura per al nostre Ribó fer-se passar tants anys per home progressista, estic segur que s'ho passava tan malament com els gais que no surten de l'armari. Se'l veu molt més sincer i autèntic ara, que pot viatjar de gorra, que va sempre a favor del Govern i que cobra un sou superior al de la majoria de directius de grans empreses.

Com va dir algú: qui no és comunista a vint anys, és que no té cor; qui ho continua essent després dels seixanta, és que no coneix els regals que rep un síndic de greuges.