23 de febrer de 2020
23.02.2020

Qui som?

22.02.2020 | 23:28

Tothom és alguna cosa. O s'hi veu obligat. He fet una recerca de tall digital. I m'he dedicat a mirar què posa la gent a l'espai reduït que les xarxes socials deixen a la biografia. Si un vol, amb poques paraules hi pot escriure una presentació. Hi he trobat una mica de tot.


Els últims anys ha pujat la gent que en aquests espais hi diu que és independentista. A més a més, al costat de la tendència política s'hi poden afegir emoticones. Tant és així, que han proliferat emoticones d'estelades, llaços grocs, fogueres i punys alçats. Presentar-se en societat, tot brandant la ideologia barra la militància barra l'adscripció a una causa (independentista, feminista, ecologista) és una manera eficaç de ventilar qui som o per qui volem que ens prenguin.


També he vist que la tendència clàssica, la de presentar-se segons l'ofici no ha desaparegut. Sobretot si es tracta de professions ben vistes: metge, advocat, mestre. Ben vistes o bàsicament respectables ?enllà que tots els oficis en siguin: filòleg, guionista, flequer, pagès. Vull dir que no hi he trobat gaire gent que es declari manobre, prostitut o escombriaire. Tan sols constato.


Altra gent es defineix a partir del lloc on ha nascut, de la terra on viu. Aquí hi ha molt de gentilici i molt de tòpic. Caço al vol algunes definicions: «Empordanès atramuntanat, barceloní del món, ebrenc irreductible, català de soca-rel, lleidatà per força».


I mil maneres més d'engreixar la petita biografia. Partint de la condició familiar (mare, pare, avi de dos nets meravellosos), o de gènere (dona, home, trans), o d'edat (adolescent, vell, nascut l'any tal). No cal dir que la gent mira de ser simpàtica i aleshores adjectiva aquestes denominacions ?amb més o menys gràcia. He trobat un «dona curiosa i mare de dos bunyols», un «maduret que dona guerra, pare cansat» o un «nascut l'any que Charles Manson va fer lo seu».


Hi ha de tot. Combinatòries de vegades complexes. Gent que recorre a l'aspecte físic i es despenja amb un «calb però fort com en Trancapins», o d'altres que fan una melé del tipus «filòloga castellera a l'atur, amant dels gats i si em dus un cafè al llit potser em voldré casar amb tu». O aquelles dues, que em van arrencar un somriure: «Nada a Blanes, he vingut a dir-vos que no em feu cas» i «dandi comarcal».


A les xarxes socials hi ha molta fressa. Entremig, les biografies dels usuaris. Algunes semblen anuncis. Altres són seques, purament informatives. I d'altres són aspiracionals, ridículament serioses. Però les que més em fascinen són les que tenen un aire aforístic. Un perfum de frase que es mou entre l'acudit i l'epitafi. Sentències mig poètiques mig sermó. N'agafo dues al vol: «Soc caçador de somnis esmunyedissos fins que els somnis em cacin a mi» i «Més val un mirall que un retrovisor vital». Dues maneres fenomenals de presentar-se en una xarxa social ?sense realment cap xarxa per esmorteir la caiguda.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit