Quan a les aules d'ensenyament tocava Història, un dia apareixia un capítol de gran presència de Catalunya: Nàpols, aquell territori que des de l'antiguitat havia fet set a totes les potències armades. El virregnat de Nàpols va ser català, mereixia ser conegut. Però la història no s'acaba amb el relat de fets violents i complicats.

Una novetat editorial es diu Llibre del coc, de mestre Robert, un autèntic valor cultural per apreciar la presència catalana en aquell virregnat de Nàpols del segle XV. Mestre Robert era el cuiner del rei Ferran de Nàpols, que va regnar de 1458 a 1494. El llibre és escrit en català. No és un manual de receptes de cuina, únicament, sinó que també resulta ser una visió sociològica de l'època, situacions que retraten el treball de la cuina, el refinament de les classes altes, l'ostentació, detalls de cada feina i de cada taula ben parada.

El Llibre del coc, de mestre Robert, va aparèixer l'any 1520 a Barcelona i va ser el primer llibre de cuina imprès, a Catalunya i a Espanya. La present edició s'ha vist honorada amb uns extensos estudis deguts a Antoni Riera i Joan Santanach, professors de la Universitat de Barcelona, i el tercer estudi és a càrrec de la Fundació Alícia; entre tots ajuden a valorar l'obra de mestre Robert, situada a una època i a una geografia determinades. Nàpols era una referència de primer ordre, focus cultural destacat en la promoció d'estudis universitaris, introducció de la impremta al sud d'Itàlia, i ampliació de les biblioteques. I allà ja hi havia catalans.

Mestre Robert va deixar escrits al llibre 229 temes; a més de receptes de cuina hi figuren interioritats i qüestions prèvies, com serien consells, els secrets de tallar la carn, esmolar les eines, posar les viandes a taula, advertències a cambrers, majordoms, mestres d'estable; hi ha també al llibre una aportació de detalls referents a les bones maneres; per exemple, a la coronació de la reina Sibil·la de Fortià, on es va servir paó i altres aus, algú va posar al plat de la reina un pergamí que aconsellava menjar elegantment «segons bona usança de les corts d'Anglaterra i de França».

Es llegeix una bona visió de l'època, quan un banquet ben senyalat era un espectacle: els convidats eren els actors d'un repartiment escènic encapçalat per «el senyor», preparat per atraure totes les mirades i exhibir alguna curiositat cridanera, com ara Ferran d'Antequera, que en un banquet va estrenar corona amb pedres fines confiscades al seu enemic i derrotat Jaume d'Urgell; i aquest espectacle/banquet tenia uns nombrosos espectadors, els ciutadans, el poble de l'eterna curiositat.

Mestre Robert es perfila com un recopilador de receptes i costums, més que un autor d'un llibre de cuina; en algun moment ell mateix queda al marge, com indicant que aquella recepta ell no la garanteix, diu «cascú farà segons lo apetit de son senyor y d'ell mateix». (Aquest seria el cas de quan deixa escrita la recepta «De menjar gat rostit» i recomana que ningú es mengi el cap perquè es tornaria boig).

Així doncs, mestre Robert no adquireix la categoria històrica de ser l'autor total, sinó que la seva notabilitat és deguda al fet que ell era el cuiner d'un rei de la Corona de Catalunya i Aragó. En aquest sentit és quan el llibre pren un to europeu, d'obertura a nous aires, que les diverses monarquies, nobleses, clergats, maniobres, lluites, construccions, tendències, tot anava configurant aquell Vell Continent, la taula parada per a la celebració d'Europa. Allà ja hi havia una presència catalana.