El concepte no sempre està compost del que fa efectiva la lògica. Quantes vegades, per moltes raons, suprimim l'elemental i ens quedem amb els accessoris ... Les emocions són petits àngels i totes venen amb un arc! Tots, alguna vegada, busquem ser l'alegre gemec d'un violí o el murmuri baix d'un tambor.
En passejar per la vida, veiem la malenconia de les finestres; moltes són la nitidesa del que mai s'obre i lamenta enutjat el pas del temps. Què ens fa emocionar? Evidentment, al costat de l'ombra obliqua del que no és complicat, hi ha la tranquil·litat. Però l'abraçada del que, emocionant, queda lluny, molt lluny, d'allò retorçat amb el seny. Tot el que ens fa perdre el cap té la intenció honesta del pensament. L'esperit es tempera amb la «bogeria», poques vegades l'assenyat és elevada visió amb ganes de contemplacions. De vegades, és bo oblidar el tangible i compensar la tristesa amb una mica de bogeria. Ja, en una societat nua de pensament, pot ser complicat. Saben? Crec que tot ha de tenir una compensació, inclosa la pena. Sé de moltes persones que al costat del patiment van comprovar que la bogeria és una dama que concedeix alegries. Al seu costat es desesperen els poetes... Serà per alguna cosa (somric). He observat que al costat de l'espontani hi ha la bondat. I què és la bondat? Una singular paraula amb dots imaginatius.
Tot el que ens fa feliços, en definitiva, esdevé el perfum de la nostra vida. Per tant, els moments de «bogeria» són la somrient sol·licitud que la vida ens fa: hi ha coses que són contagioses (igual que la grip) i al costat de la tranquil·litat (tard o d'hora) ve l'apatia i la desgana. El verí de l'enveja és dolent, si algú de vostès és afortunat de viure segons pensa (sense filtres) tingui en compte que des dels foscos turons l'estaran criticant...
«La bogeria és l'estat en el qual la felicitat deixa de ser inabastable». - Lewis Carroll, Alícia al País de les Meravelles.
