Ara no se'n parla gaire de l'estrès, però no fa molt era la paraula de moda (com ho són ara «empoderar», «implementar» i «empatia»). Tothom proclamava que estava estressat o patia un furibund atac d'estrès per culpa de tantes ocupacions, deures a complir, necessitats peremptòries que s'havien de resoldre. Els homes d'èxit no eren ningú sense un estrès a la seva vida.
Un servidor, que no soc un home important, també en vaig patir un l'any que morí la meva mare, que em va agafar en un període de moltes feines àrdues, classes a l'institut d'Olot, desplaçaments molt llunyans (Vall d'Aran, Mora d'Ebre, Gandesa, Sort, etc.) per pronunciar conferències o presentar pel·lícules i de nit per males carreteres tornava a Girona a hores intempestives.
Era jove. Era irresponsable. Vaig quedar desfonat, em sentia incapaç de tot, impotent per donar classes, volia interrompre els articles al diari i anular xerrades que tenia programades, fins em declarava inepte per construir gramaticalment una frase. Sort que em vaig sentir assistit i no em permeteren que m'estanqués amb la meva impotència mental i psicològica. Vaig de nou alçar el vol. Un esgotament físic més que psíquic, havia somatitzat la fatiga contaminant l'esperit.
Així sense voler-ho vaig estar a la moda d'aquell moment històric, que qui no patia estrès no era digne de ser tingut com a bon amic. Alguns, sovintejadament, afirmaven que havien d'allunyar-se a platja deserta o poble deshabitat per fugir del brogit urbà, de l'aldarull laboral fatigós a fi de «desconnectar» per no traumatitzar-se. Trauma, frustració, estrès, eren termes que circulaven molt, vocables de gran ús social entre la gent culte o els inversors i tot això passava quan encara no existia internet, ni els telèfons mòbils. Amb mòbils no sé on hauríem anat a parar.
Els famosos s'estressaven, la gent senzilla no tenien temps per estressar-se, ni sofrir traumes psicològics perquè la feina no els ho permetia. El psiquiatre Castillo del Pino aconsellava a les dones riques, que no trobaven cap sentit a la seva vida, que es posessin a treballar de valent, perquè la teràpia ocupacional o laboral cura moltes dolències de l'ànima. L'oci brut genera tota mena de cabòries mentals inútils i sovint encomanadisses.
Carlos Saura es va donar a conèixer com a director de culte amb la pel·lícula La caza (1965), un retrat psicològic del feixisme franquista rodada als Monegros; l'argument que va desenvolupar austerament tracta d'uns caçadors que van a buscar conills i acaben matant-se entre ells. La seva pel·lícula Stress-es tres-tres (1968), en què Geraldine Chaplin actua de protagonista (anys després confessà que es va passar tot el rodatge fumada, com el director), és tan dolenta que quan la presentava en sessions de cinema-fòrum m'esforçava quan els espectadors em fessin preguntes per trobar algunes respostes coherents i fugia cap a altres films millors del director. Bé, tanmateix, un mèrit del film d'en Saura és que va contribuir a popularitzar la paraula de moda de llavors, «estrès», i la va dotar d'un deix intel·lectual.
Què és l'estrès? El diccionari el defineix com una tensió mental o corporal provocada per un factor físic o emocional capaç de generar una malaltia. En els anys que tothom estava estressat s'aplicà també al bestiar i a les plantes com a resposta davant un excés o un defecte d'aigua o altres factors ambientals i nutricionals. No era estrany sentir dir a un individu que la seva mascota estava estressada d'enyorança o que les musties flors necessitaven per superar l'estrès música o paraules afables durant un llarg temps. Per ser just ningú va dir que els semàfors o les voravies patien estrès.
La paraula va venir del llenguatge anglès «stress» i es convertí en estrès, malgrat que per alguns etimòlegs deriva del llatí «strictus», que cal traduir per estricte o estrenyedor. (He escrit alguna vegada que molts anglicismes són per manca d'imaginació a l'hora de crear un neologisme i perquè en el món anglosaxó les coses passen abans i quan arriben aquí ens quedem amb la cosa i la paraula).
Aquesta malaltia va ser diagnosticada el 1930 pel metge Hans Selye i el primer llibre sobre el tema data del 1950. El doctor tractava persones que presentaven símptomes comuns: gran fatiga, pèrdua d'apetit i de pes i astènia (minva de forces per un cansament exagerat i dificultat a l'esforç). Estaven estressats -així va concloure- pel ritme vertiginós, el frenesí delirant, provocats pel ritme accelerat de la vida moderna, gens contemplativa, sempre atrafegada. El moviment de formigueig frenètic ens condueix a un desànim, a un debilitament extrem, a un desarmament d'energies i restem exhausts, somorts.
Actualment tothom va de bòlit, frases molts repetides que escolta cada dia: «No tinc temps», «vaig malament de temps», «vaig tard». Tots els avenços tecnològics tenen un sentit teleològic: estalviar temps, fer confortable la nostra existència. Cal recordar que abans vivíem sense telèfon, ni televisor, ni nevera, escrivíem cartes. Ara ho tenim tot i no som feliços.
Alguns cops al supermercat la caixera em diu somrient: «Un segon, ara l'atendré». Un cop, quan vaig observar que la caixera no em despatxava, distreta escrivint, li vaig demanar si em podia servir. Decidí atendre'm i després de cobrar em va mirar els ulls desafiant-me i desdenyosament sentencià: «Quan se surt de casa, se surt amb temps». Així va el món.
