Tant de bo tingués un terrat. I no aquest simple balcó testimonial que només serveix per desafiar la persistència de façanes rectilínies del meu carrer. En les estones de sol el meu fill i jo ens estrenyem a la galeria posterior del nostre pis, en el breu espai que ens permet la rentadora, i des d'allà escoltem trinar la família d'ocellets que s'han instal·lat en l'únic arbre d'un pati prestat als nostres sentits. El cel que afavoreix l'estiu és un bé preuat aquests dies, i no només perquè escassegi, com tota la resta, així que una estona al safareig és tot el més a prop que el nen -gairebé un adolescent ja- pot estar de l'aire lliure.
El finestral delimita la nostra porció de món, un espai diàfan al qual mai abans vaig treure el cap per necessitat sinó simplement per costum. De nit, els llums de les finestres dels edificis adjacents s'encenen i s'apaguen com un lent codi morse i la resta de la ciutat es redueix a un grapat d'escenaris replegats i subjectes a la seva tramoia.
Pels carrers buidats d'aquests dies estranys circula el mateix so detingut que s'expandeix per l'interior del nostre cap. Es tracta del ressò intermitent d'un frec suau, com si la vida passés de puntetes, com si no s'atrevís a despertar el pànic, la ràbia o la desesperació. El soroll de la vida cal buscar-lo en l'interior dels murs de les cases, en el murmuri de les converses domèstiques atenuat per aquest altre silenci estrident que no aconsegueix traspassar, paret endins, l'actitud resistent de la quotidianitat, que ha fet de cada llar una mena de fortalesa inexpugnable. La reclusió forçada ens col·loca cara a cara davant les nostres rutines.
És colpidor com aquests dies va canviant la nostra actitud auditiva. Com acollim amb gratitud o resignació sonoritats que no eren més que una anècdota o ens irritaven. Com tornes de la feina com qui torna de la trinxera, amarat l'ànim de la desoladora solitud dels carrers confinats, i t'instal·les en l'alegria d'uns riures infantils que es colen des del saló veí i et conviden a posar-te tu també el xandall i les sabatilles de la normalitat, a tancar el forrellat de la porta i ignorar una estona aquest món que va costant un horror reconèixer. El silenci suspès en l'absència de llibertat, en la manca d'horitzons, en la incertesa, i que s'expandeix com el cos d'un monstre en desafiar-lo, igual que creix la foscor amb només mirar-la. Ens hem tornat sigilosos, amb l'única excepció de l'aplaudiment vespertí, aquell que arrenca com una pluja tímida i regateja després el seu moment d'acabar. Un aplaudiment que ve a dir que estem amagats, però que aquí seguim, tot i no saber, no voler-ho a estones.
La meva col·lega Pilar troba a faltar tenir un jardí. Tant de bo jo tingués un terrat, per elevar la vista per sobre de les teulades, deixar que es perdés fins on avui és impensable viatjar, i tornar a sentir que aquest silenci sobre el qual sura la ciutat és un refugi triat i no una presó; que a baix, al carrer, segueix el tràfec habitual. Serà formidable tornar a escoltar el dring de les culleretes contra les tasses als cafès, la remor de les converses a les terrasses dels bars, el soroll de les presses i dels clàxons, el taloneig sord dels passos en els carrerons de barri antic, la xerrada despreocupada en els aparadors de les botigues.
Per ara, i per si de cas, anem aprenent sobre la marxa -ningú ens en va ensenyar- a dosificar l'optimisme, a racionar la queixa, per si cal aguantar molt més temps aquest mutisme assumit que a estones amenaça de despullar-nos del nostre seny. Tant de bo surti bé.
