La legislatura catalana no dona per a més. L'altre dia es va posar de manifest: cap celebració del quarantè aniversari del Parlament d'ençà de la seva recuperació, quatre gats a l'hemicicle, i aprovació d'un caprici, els pressupostos de l'Aragonès, que no donen per a res perquè res no són. En Torra fa constants escats al Govern del president Sánchez per mantenir contents i enganyats els electors independentistes, i, mitja hora després, se'l troba conjugant els verbs renunciar i retirar. És una xerraire de fira de poble i res més que això. Sap que si intenta el mat, no arriba a l'estiu.

En el circ Cric no passaria de ser un pallasso de tercera. En la Catalunya actual, és un heroi per a molts, els seus, però no raspa ni l'aprovat com a primer gestor de la Generalitat, segons reitera el seu propi CEO. En terminologia del company Sostres, és un president que no hi és tot. Bé, tan sols un vicari en la seva autoafirmació quan el varen elevar als altars autonòmics. En Torra, en la gestió de la covid-19 ha desplegat tota mena de mentides i falsedats per preservar la corona de llorer de plàstic reciclat que damunt del seu cap li posaren JxCat, ERC i la CUP en nom del marquès de Waterloo.

De tota manera, en Torra ja és passat donat que li manquen uns pocs telenotícies per anar a cobrar el subsidi. La disjuntiva és aquesta: o bé el suïcida políticament ERC o el confina metafòricament el Tribunal Suprem. Ell ho sap, i la resta són llegendes i rondalles d'altres segles. No vol afegir més llenya al foc encès amb dues desobediències a la Junta Electoral Central per un quítame allá esas pajas al voltant dels condemnats en sentència ferma. És per això que primer es revolta (contra el Govern espanyol) i tot seguit l'obeeixi. Ja té la Budó per fer de gos bordador poc mossegador. El vicari Torra es troba camí del desbastallament.

Els de JxCat, una mescla explosiva de desencants, contradiccions, supèrbies i mercenaris, es troben obnubilats. Saben això de la caducitat d'en Torra, però també que Puigdemont I, El Poruc, no tornarà mai a Catalunya en la condició pintoresca i cretina de «president legítim». O retorna esposat o simplement no arriba. D'evitar la seva elecció per videoconferència -un deliri de la tropa- se n'encarreguen ERC i la llei.

A on s'ha vist una elecció de president sense que el candidat es trobi present? Ni a Laos, ni a la Patagònia, ni al Mar del Sud. Enlloc! Però la massa de partidaris s'alimenta de passions i no pas de racionalisme. D'intoxicació a dojo. Ha passat sempre. Per això, l'Ortega y Gasset, en veure la societat amorfa del seu temps, va escriure La rebelión de las masas (1929). I és que el magma, com el fang, s'ho emporta tot. Principalment, les deixalles i escombralls són avui Puigdemont i Torra. No cal que recuperin ni Lo que el tiempo se llevó i ni tampoc Casablanca. Està escrit en els seus cromosomes.