06 de juny de 2020
06.06.2020
Diari de Girona

L'única cosa que hem après és a rentar-nos bé les mans

06.06.2020 | 06:00
L'única cosa que hem après és a rentar-nos bé les mans

Que ningú es porti a engany: La COVID-19 arribà amb voluntat de quedar-se. Va irrompre sobtadament en les nostres vides i ara ens sembla que l'anem acomiadant a poc a poc. Amb inquietud d'errar-la i amb pànic sobre futuribles rebrots. La por ens ha vençut al llarg de tantes setmanes d'estar tancats a casa amb pany i clau tot sabent que ningú no trucaria a la porta. Segurs que mai no es reproduiria allò que deixà escrit Homer a l'Odissea: «Penélope va pujar per l'alta escala que portava fins a la seva estança i va agafar amb mà ferma la clau de bronze de suau curvatura i mànec d'ivori... va deslligar la corretja de l'anell, va ficar la clau al pany i va córrer el forrellat amb decisió». Si el carter truca sempre dues vegades, els grans poetes mai no ho fan.
Quan la por ens atrapa, pensem en la gent que ens vol, i això ens fa sentir millors. El número de whatsapps emesos i rebuts durant la llarga quarantena han augmentat exponencialment. La solitud precisa dels altres i no et conformes només amb els teus més pròxims. Les xarxes han bullit pel temor a la sensació d'estar sense ningú a prop. És el que fan les noves tecnologies aplicades a la comunicació personal: donar-te virtualitats que mai no poden arribar a la categoria de les realitats. Hem fet petons a dojo via e-mail o de la mà dels SMS; cap ni un de debò.
El confinament, ens ha fet més savis, més humans, més proclius a ocupar-se i preocupar-se de l'altre? No ho sembla. Quan ens han deixat anar, ens hem penedit de totes les promeses fetes. Des de la clàssica d'ordenar el nostre temps donat que la vida només es viu una vegada, a les habituals que conformen la societat del nostre temps. L'egoisme ha retornat amb format de desobediència a les regles de la sociabilitat. Ningú se'n recorda que tot just fa unes poques setmanes ni tan sols podíem anar a estirar les cames. Allò tan celebrat d'en Pío Cabanillas –«cuerpo a tierra, que vienen los nuestros»– ha retornat de manera desaforada. Els humans som els animals més animals de tots els animals que es donen en aquest món.
Som una societat que fa pena. No és ben bé cert allò de què el dolor el plores, la ràbia la crides, però la por t'atrapa silenciosament en el teu cor. Tampoc ho és tot allò vaticinat avant la lettre que parlava d'una nova societat, d'una nova manera de comportar-se, d'una novació espiritual i d'un retorn a l'interior. Res de res s'ha donat fins avui. Veurem si tot allò que no han pogut transformar ni els esglais ni els pànics ho farà l'economia. Perquè, per ara, la única cosa que hem après és a rentar-nos bé les mans. La imbecil·litat és pública i el cretinisme també. I no sembla haver-hi cura tot mirant al voltant nostre.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook