Els orígens de la celebració de la solemnitat de Corpus a la nostra ciutat no estan ben definits. Una cosa és la festivitat i una altra la processó. Però hi un any que sí està ben documentat que ja la festivitat ja estava establerta i que se solemnitzava amb una processó. Es tracta del 1320. I el document en parla com si ja es tractés d'una pràctica ja existent. És dir que la celebració del Corpus a Girona té una antiguitat de vuit segles. Com és molt natural, la manera de celebrar-se ha anat experimentant moltes variacions. Com també ha canviat la configuració de la ciutat, la seva demografia, els costums, la pràctica religiosa... El que sempre ha estat constant ha estat que la festivitat sempre ha tingut per finalitat fomentar l'adoració al misteri eucarístic. Un homenatge a la donació als fidels del Cos i de la Sang de Crist. Amb el pas del temps el que és essencial no ha experimentat cap canvi. El que sí ha canviat és tot l'acompanyament exterior. Sí també hem d'admetre que mentre l'exteriorització ha anat disminuint ha millorat la vivència interna del misteri eucarístic, com també el lligam de la celebració amb l'atenció a les necessitats de tantes i tantes persones que estant vivint en una extrema pobresa. Quan en aquesta festivitat celebrem que Jesús es dona en el pa eucarístic, els que el rebem i hi creiem i ho celebrem, també ens hem de donar a aquells que més ho necessiten.
En aquests vuit segles transcorreguts, ha anat canviant la forma externa de la celebració. Els horaris, el recorregut de la processó, l'acompanyament, la participació de l'element oficial, els honors militars, l'esperit dels concurrents, la durada de la celebració...
Tradicionalment se celebrava la vigília i la vuitada, mentre que ara una i altra s'han suprimit, i la solemnitat ha quedat reduïda a una sola diada. També s'han suprimit les processons de les parròquies de la ciutat. La de Sant Feliu que sortia el diumenge dins la vuitada, i la del Mercadal del dilluns següent. Com també la de la vuitada que sortia de la Catedral per la porta principal, sense baixar l'escalinata, i entrava per la dels Apòstols.
La solemnitat que sempre s'havia celebrat el dijous que segueix a la Pentacosta, des de fa uns anys s'ha traslladat al diumenge següent.
En aquells primers anys del segle XIV la ciutat estava rodejada de muralles. El recinte murat era molt semblant al del seu origen. Però la població havia augmentat i havien anat sorgint habitacles en espais fora muralla. Abans d'acabar aquell mateix segle ja s'havia construït una nova línia fortificada per incloure el que s'havia de convertir en el centre urbà. Mentre la ciutat s'anava estenent cap al pla, també la processó aniria allargant el seu itinerari. En els primers temps el recorregut es limita a l'interior del temple i el claustre. Uns anys més tard ja hi ha constància del pas de la processó per la plaça de Sant Pere i també per la plaça del Vi. També hi ha constància de la representació de teatre sacre, a càrrec dels beneficiats de la Catedral, en una i altra d'aquestes dues places. La sortida de la Catedral era molt diferent al que és ara. Fou en el segle XVII que es construí la monumental escalinata, i que la baixada de la processó adquireix una singular espectacularitat. Fins l'any 1870 que s'enderrocà el baluard de l'Areny, l'actual Rambla quedava reduïda a l'espai que s'anomenava plaça de les Cols. I per arribar des d'allí a la plaça del Vi s'havia de passar forçosament pel carrer d'Abeuradors. Ja en els primers anys del segle XX, quan s'havia enderrocat la muralla del Pes de la Palla i s'havia configurat la Rambla Verdaguer, la processó arribà fins a l'actual placeta del Vern, i retornava pel carrer de l'Albereda. Fou en els anys quaranta del segle passat que l'itinerari s'estengué per l'esquerra de l'Onyar, passant el pont de Pedra, el carrer Nou i la Gran Via, per retornar pel pont de l'Alferes Huarte. Les reformes postconciliars afectaren l'itinerari de la processó. Es buscaren solucions que estiguessin més d'acord amb el veritable caràcter de la celebració. Un any acabà amb una acte d'adoració al Santíssim, a la plaça del Vi. Un altre any, després d'un discret recorregut pel Barri Vell, acabà amb la reserva en les escales de la Catedral. Més endavant, el recorregut fou pel Passeig Arqueològic. Uns quants anys es limità a la plaça del Apòstols. Com si es volgués retornar als orígens, el lloc escollit fou el claustre de la Catedral. I ja finalment es trobà una solució, que sens dubte ha estat molt encertada, que és la de traslladar-se de la Catedral a la Basílica de Sant Feliu.
Tradicionalment el govern de la ciutat participava activament en la celebració amb la presència dels Jurats, i, més modernament, de l'alcalde i els regidors. També el municipi hi aportava els comparses que precedien el seguici. Gegants, capgrossos, mulassa, i amb un caràcter més especial l'àliga. També el tàlem era aportat pel municipi i es guardava en la Casa de la Ciutat. Fins que quedà dipositat definitivament en la Catedral. Si bé l'estreta relació del govern municipal amb la solemnitat hi donava un indubtable relleu, també havia donat peu a batalletes entre el capítol catedralici i el govern de la ciutat, per qüestions de protocol. S'havien produït retirades de la processó i s'havia sentit la terrible amenaça d'excomunió. En els temps de l'existència dels gremis, els components d'aquestes organitzacions assistien a la processó, i la seva absència podia ser penalitzada.
Durant molts anys fou preceptiva la participació de l'estament militar. Amb molta antelació a l'hora de la sortida de la processó, les tropes formaven cordó en tot l'itinerari que el seguici havia de recórrer. Un destacament militar, amb bandera i banda de música, tancava la processó. Una esquadra de gastadors i una altra de la Guàrdia Civil flanquejaven la Custòdia. En el moment de la sortida i de l'entrada del Santíssim a la Catedral, es disparaven les reglamentàries salves d'artilleria. També en una ocasió, ja en els darrers temps, la presència, o, millor dit, l'absència de l'exèrcit resultà problemàtica.
Finalment la celebració del Corpus ha quedat concretada en el que realment és. Una professió de fe. La veneració de l'Eucaristia. Una manifestació d'amor a Déu i al pròxim. Seguint el ritual que marca la litúrgia. Ningú està obligat a assistir-hi. Ni ningú n'està exclòs. Homes i dones, joves i no tan joves, pobres i rics, sense distincions.
L'any passat, quan vaig veure l'àliga obrint el pas de la processó, em va venir a la memòria quan fa una colla d'anys vaig veure aquella icona en el taller dels Boix de les Ballesteries, mentre aquells mestres artesans restauraven el daurat plomatge, seguint el disseny que havia establert el ben recordat i per tants motius destacat gironí Joaquim Pla Dalmau.
