08 de juliol de 2020
08.07.2020
Diari de Girona

La represa (2)

07.07.2020 | 23:47
La represa (2)

La setmana passada em vaig atrevir a anunciar unes eleccions a primers de gener de l'any vinent; pels moviments polítics últimament observats, inclús la formació del partit Carles Puigdemont, líder carismàtic amb gran capacitat de convocatòria, tot indica que efectivament veurem (depèn de la pandèmia) les urnes als col·legis electorals després de cap d'any.

Han passat des de l'1 d'octubre del 2017, dia del referèndum, fets greus que han commogut la vida política catalana. Detenció i judici de polítics coneguts i estimats per moltes persones en considerar que estaven vinculats a la votació declarada il·legal, manifestacions multitudinàries a favor dels activistes i dirigents tancats a la presó o que van fugir a l'exili, carreteres i autopistes tallades i el trànsit parat durant hores, trobades de persones als carrers i places, etc. Enumerar tots els actes de revolta popular és una tasca quasi impossible. Van ser molts.

Tanmateix hi ha preguntes no resoltes de tot el que va passar en aquell període convuls. Què se n'ha fet d'aquell tsunami tan engrescador que prometia la independència a finals del 2019? De qui era el tsunami, qui el va posar en marxa i qui el va matar? Va desaparèixer misteriosament després del seu fracàs en una exhibició de poder en el camp del Barça, que va ser hàbilment neutralitzada per la policia? O era falsa aquella actuació del tsunami. Un ventijol insignificant l'ha desintegrat? Ha deixat d'esquitxar-nos, d'allunyar la pols del camí per encaminar el poble a la independència? Encara avui en dia ningú sap qui eren els tsunamis, ni per quin partit treballaven o quin era el seu objectiu. Ells són els que ens tingueren set hores tancats a l'aeroport de Barcelona i no sabíem quan l'alliberarien (ja m'havia proveït de begudes i entrepans, després d'una cua de dues hores, convençut que hi passaríem tota la nit).

Els marcs polítics, com és habitud, són els d'abans: espanyols, no catalans (aquí hi ha un calador de vots on Vox tirarà l'ham, també, Cs) espanyols i catalans o catalans i espanyols (feu de nou del PSC desprestigiat Cs on anirà a pouar votants) i catalans no espanyols, l'espai electoral dels tres partits independentistes, tanmateix aquí cal matisar.

ERC és un partit catalanista i republicà, no nacionalista, i ara vol amistançar-se amb el govern de Madrid tot pretenent convèncer els espanyols progressistes de la necessitat de derrocar la monarquia, que ha perdut glamur i suport popular pels escàndols d'en Joan Carles I, que han esquitxat el seu fill Felip VI. Creuen que la monarquia ha quedat superada, no és compatible amb la democràcia i ha de ser desplaçada per una moderna república. La CUP dels problemes no catalans no en vol saber res i realitzen a les Corts de Madrid el seu intent de fer ingovernable Espanya intentant entorpir infructuosament el govern de Madrid. El nou partit d'en Puigdemont, que arreplega polítics de renom, es declara catalanista, nacionalista i independentista; si fins ara indiferent al regne d'Espanya els interessava agradar a tot el món, sense massa èxit, atès que el món té prou problemes a tot arreu, ara segurament intentarà relacionar-se amb Madrid per resoldre la qüestió catalana, però com si no es notés que dialoguen.

L'acostament d'ERC al Govern de Pedro Sánchez ha fet que molts l'acusin de pactista i d'haver ajudat massa el PSOE i Unides Podem, sense rebre res tangible en un intent de recuperar la política d'en Pujol de peix al cove. La titllen de ser la nova CiU. ERC va valorar en una anàlisi sociològica que la població catalana estava fatigada, molt exhausta de tanta manifestació i repressió i no vol més brega; calia doncs, assajar una via d'entesa: una relació franca amb el PSC-PSOE i els comuns. Aquesta anàlisi de l'esgotament social que ha forçat a ERC a aproximar-se al govern de Madrid és correcte? Els seus votants ho entendran? Es veurà en les votacions del gener.

Aquesta actitud d'ERC posa una ombra de dubtes al seu independentisme, un espai llaminer, que ha quedat nítid perquè hi brilli més en Puigdemont i la CUP i que serà elegit per aquells que bull rabiosament en el seu cap el «ni oblit, ni perdó».

El problema d'ERC és que sempre ha estat orfe d'un president o un secretari fort de partit, a diferència de CiU, liderada per en J. Pujol, A. Mas o en C. Puigdemont, també el PSC amb en M. Iceta. Aquesta falta d'una persona preeminent consolidada, que marqui la direcció, ha perjudicat el seu recorregut. Necessitaven un líder fort. ERC, com el déu Saturn devora els seus fills, els estripa de tal forma que els deixa insensibles per a la política. El partit és ple de cadàvers, no reciclables, alguns molt joves, com la Marta Rovira que no li han perdonat la gestió de les passades eleccions, en què les enquestes apuntaven que ERC guanyaria sense preveure l'embranzida electoral d'en Puigdemont i en tres dies electorals els va avançar.

ERC tampoc disposa de grans prohoms, només em venen al cap els noms de Carod Rovira, Puigcercós, Junqueras, en canvi, l'altre equip té jugadors com en Jordi Sànchez, Puigdemont, Comín, Elsa Artadi, Laura Borràs, J. Turull, J. Rull, A. Mas, Quim Forn, Mascarell, i altres que s'hi podrien sumar com Morral, Martínez, Dante Fachín, Espanyol, Geli, etc. Dit d'aquesta manera sembla que el partit Puigdemont és de primera divisió i ERC de tercera; aquesta és una percepció general, que no significa que l'equip de tercera no guanyi en un partit decisiu el de primera.

Ànims i que tinguem sort!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit