25 de juliol de 2020
25.07.2020
Diari de Girona

Mares, mestres i monitores de lleure

25.07.2020 | 00:03
Mares, mestres i monitores de lleure

Un dels majors èxits de la meva educació basada en valors judeocristians ha estat el d'ancorar el sentiment de culpa. És una mena de rum-rum que va i ve, però que mai desapareix del tot. Lluito contra ell des que tinc ús de raó, però la tia és lluitadora. Quan creus que te n'alliberes, pam!, colpeja de nou. Pot ser subtil o una garrotada, però aquí està i apareix quan dius alguna frase malsonant, quan t'escaqueges d'un dinar familiar, dorms més del compte, treballes una mica menys, dius «no» a qualsevol pla o et passes amb la beguda. És una veritable agonia.

La culpa és camaleònica i s'adapta com un guant a cada moment vital. De petita apareixia quan no acabava els deures o li pegava una de les plantofades que el meu pobre germà petit mereixia. En l'adolescència vaig conviure assíduament amb aquest pes a l'estómac. Només podia parlar d'ell amb la meva amiga Sandra. Les dues ploràvem sovint. Jo ho atribuïa al fet que llegíem massa poesia, però la realitat és que les hormones anaven com motos i crèiem que la vida ens anava, de vegades, una mica gran. Em sentia malament per no tenir clar a què dedicar-me la resta de la vida, perquè m'agradaven la majoria de nois de la meva classe o perqu pujava, d'amagat, a la Vespa d'un amic per anar a cala Anguila. Anar en moto, en la meva família, és una línia vermella. Quan veus les coses amb perspectiva t'adones que has invertit molt de temps patint per bajanades. Però, és clar, això ho descobreixes amb l'edat.

A hores d'ara, la culpa reapareix i ataca allà on fa mal: a la maternitat. Lloada sigui! Perquè, com voleu que donés un respir a les mares que crèiem que ho faríem perfectament i que no perdríem mai els nervis ni cridaríem com energúmenes? Teoritzar és facilíssim. A mi em sobren les teories. La de l'ús de la tecnologia responsable, la de la importància dels límits, la de la salut i la varietat alimentària, la de l'horari per a cada cosa, la que cada comportament ha de tenir la seva conseqüència, la de la mare que controla i transmet seguretat o la que no cal repetir les coses: «Que l'habitació ha d'estar ordenada es diu només una vegada». «Si no es compleix, cal actuar». Ha i ha. Serà el teletreball, les conseqüències de tants mesos de teleestudi o la inquietud per l'entorn incert, però la realitat és que ahir vaig repetir unes setze vegades que cal rentar-se les dents abans d'anar al llit, que a partir de la setena ho vaig fer xisclant, que em vaig posar melodramàtica i que vaig amagar la Nintendo Switch (arma que carrega el diable) al fons d'un armari. I, aquí, va arribar la culpa. Mala mare, que ets una mala mare.

Moltes dones compartim aquesta emoció. Volem ser referents, mestres, amigues, nutricionistes, entrenadores, muntadores de Lego, monitores de temps lliure i animadores de festes. A moltes els va bé i altres fem el que podem. El repte per a les segones és no martiritzar-nos, llançar la culpa per la borda i gaudir del viatge. El que s'ha dit, que fàcil és teoritzar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook