Les friccions entre Milan Kundera i Václav Hável no van impedir el primer de concloure que el segon «va convertir la seva vida en una obra d'art». La immediata transposició a l'existència del bisbe Pere Casaldàliga en l'impenetrable Mato Grosso no pot oblidar l'abundància d'estils artístics. Els homenatges a aquest sant en el millor concepte de la paraula santedat tendeixen a obviar la seva condició de revolucionari, el seu compromís radical amb la versió extrema dels Evangelis. Mort després de mig segle sense abandonar la seva diòcesi ni amb motiu de la mort de la seva mare, està a anys llum dels conferenciants innocus sobre la sostenibilitat i l'inclusiu.
Casaldàliga era un bisbe de combat a qui costaria dir-li violent, però que recordava que la injustícia es manté sempre des de la violència. La seva mort ha d'haver apaivagat consciències culpables, perquè ha despertat més grans pronunciaments de solidaritat que la seva citació a Roma per explicar-li el marxisme a Joan Pau II, o la seva defensa sense complexos de la revolució cubana i de l'aixecament de Chiapas. És indigne diluir el seu missatge per adaptar-lo a un cicle de xerrades amb aire condicionat.
Si de cas, Casaldàliga demostra que la interpretació més autèntica de Crist resulta incompatible amb les concessions efectuades per l'Església. A la seva terra natal podria predicar el mateix sermó, però potser des d'una presó on hauria estat tancat per rebel·lió, sedició i altres vicis nefands, si s'escau per la guerra declarada al latifundi. És injust acusar els hagiògrafs pòstums de la humana adaptació del sant a la pròpia concepció de l'existència. No obstant això, la distorsió de la figura del bisbe català contribueix a dissimular l'evidència que els mercaders s'han apoderat del temple després d'expulsar-ne Crist a fuetades. El papa Francesc també ho sap, però és argentí.
