17 de agost de 2020
17.08.2020
Diari de Girona

La monarquia de Dalí

17.08.2020 | 06:00
La monarquia de Dalí

Salvador Dalí, surrealista i amant confés del dòlar, es declarava monàrquic per raons estrictament científiques. «Res és més monàrquic que una molècula d'àcid desoxiribonucleic», explicava el pintor en una època en la qual gairebé ningú havia sentit parlar de l'avui omnipresent ADN. La seva devoció per aquesta forma d'Estat que apareix en coplas i memes a Espanya era purament metafísica i es contradeia, segons ell, amb el seu caràcter d'home «apolític total».

L'herència continguda en l'ADN és, en efecte, la base i substància de la monarquia. D'aquí que Dalí cregués fermament en la procedència divina dels reis, que havien anat baixant des del cel per l'escala de Jacob.

La monarquia de l'àcid desoxiribonucleic sobreviu en alguns països d'Europa per costum i per raons pràctiques. La britànica, que és la més famosa, es manté a força de tradició, pel mateix motiu que els anglesos segueixen conduint per l'esquerra i conserven part del seu antic sistema imperial de mesures. Conscient d'això, la reina Isabel II manté la pompa i circumstància de la institució i no dubta a obrir les sessions del Parlament de Westminster decorada d'erminis com una sota de la baralla.

És així com la dinastia Windsor s'ha convertit en una excel·lent font d'ingressos per al Regne Unit. El Trooping the colour, les carrosses servides per lacais i les desfilades de beefeaters i soldadets que semblen de plom atrauen cada any milers de turistes desitjosos de veure l'anacrònic espectacle.

A la resta de reialeses europees, menys glamuroses, se'ls exigeix tan sols que no molestin gaire ni donin cap altre espectacle que no sigui el necessari per abastir les revistes de el cor. Els royals segueixen tenint un públic multitudinari i agraït, a condició que no es fiquin en política ni fiquin la mà on no han de fer-ho.

En el cas d'Espanya, la monarquia instaurada pel general Franco es va inclinar des del primer moment per prescindir de les solemnitats pròpies del gremi per vestir-se de paisà. Potser fos un error. La campetxania del monarca va crear un gran nombre de seguidors que es definien a ells mateixos com a «joancarlistes»; però va privar la institució de l'halo d'irrealitat que tan bons resultats ha donat als Windsor.

La popularitat de Joan Carles I va aconseguir cotes realment notables gràcies a aquest exercici de populisme que en realitat contradeia l'essència elitista d'un règim basat en l'ADN. També hi va ajudar, admetem-ho, el mantell de silenci amb què la premsa i els governants en general van cobrir les activitats d'un monarca a qui s'atribuïa –no del tot injustament– la decisió d'accelerar el trànsit de la dictadura a la democràcia.

Els més entusiastes van arribar a batejar-lo com a «rei republicà», ignorant potser que, si el poder absolut corromp absolutament, també el poder durador (encara que sigui limitat o simbòlic) suscita duradores temptacions mundanes en els que l'exerceixen. Un cop oberta la veda, aquelles campetxanies s'han tornat en contra de qui les practicava, amb els enutjosos efectes que a la vista estan.

Al rei en parador desconegut li caldria avui un Dalí que justifiqués metafísicament la institució basada en l'àcid desoxiribonucleic. Però ja van quedant pocs partidaris del surrealisme en aquest país.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook