El virus del dubte va ser essencial en la professió periodística fins que es va transformar en una disciplina acadèmica, sota la pretensió d'irrefutable. Atès que des de Trump només es parla de fake news, difícilment podrà mantenir l'auge dels rumors sense un major respecte pels fets, que garanteixen una ficció de millor nivell. El primer desencís dels matemàtics de la informació sobrevé quan adverteixen que les aproximacions fabulades a la realitat poden superar en exactitud una polida narració fàctica.
La ficció no és menys veritable que la suposada realitat, amb Dario Fo d'exemple prominent. Farses providencials com Aquí no paga ningú o Mort accidental d'un anarquista extreuen el nucli de la Itàlia del seu temps. Si el Nobel era un simple fabulador, difícilment s'entén que fos processat fins a quaranta vegades per delictes d'opinió. És a dir, es va passar la vida desfilant davant els tribunals d'un país occidental, un desmentiment per als que es queixen que el periodisme agressiu no té repercussions.
De fet, la primera característica del periodisme científic hauria de consistir en el fet que els seus practicants tinguessin acomodament assegurat a la presó. El consens que la veritat enlluerna i és irresistible es contradiu amb els escassos problemes que comporta la premsa entomològica, si se la compara per exemple amb George Orwell, per citar l'arquetip de la convivència entre periodisme i literatura. El pamflet La rebel·lió dels animals compendia l'arrel, comportament i objectius del comunisme amb major exactitud que un tom històric de mil pàgines. No obstant això, és una faula humorística. Els inquisidors més exigents detestaran la conciliació de la sàtira irrefrenable dels animals parlants amb la submissió a les regles de la crònica periodística a Homenatge a Catalunya, una altra paràbola del mateix autor però ara des de minuciosos mecanismes realistes.
Des de l'adjectiu orwellià, el periodista anglès s'imposa no només als seus escrits, sinó també als codis periodístics. No obstant això, encerta més que una fotografia. Quan Trump guanya les eleccions a lloms de les fake news, es disparen les vendes de 1984. La connexió és immediata, llevat que es tracta de nou d'una obra fictícia que hauria de ser impugnada com a ressort per defensar la primacia de les dades. A falta de determinar si la realitat s'assembla a la novel·la d'Orwell o la còpia, una de les evidències sovint amagades dels rumors és que poden tenir conseqüències reals. En aquest cas es materialitzen, amb l'efígie per exemple del Donald Trump, a qui es pretén exorcitzar sota el mantell d'invisibilitat que el considera una invenció. Tancar els ulls per consumar la desaparició de l'atrocitat.
El valor subjacent que rescata Orwell de les batzegades entre realitat i ficció és la common decency que va predicar per jutjar per exemple l'activitat política. La disquisició bizantina sobre si una imputació judicial comporta una dimissió es resoldria amb aquesta apel·lació a la decència. El crucial però és que el novel·lista imprimeix un comportament, que no és acrític, segons es va demostrar quan va patir les sacsejades d'una acusació de delator. La informació no està confeccionada per un robot, en algun moment cal confiar en l'autor o s'esfondra l'edifici sencer.
L'oposició a Trump s'ha contagiat de la histèria inherent al president nord-americà. Per abominar de les fake news s'ha procedit a una exaltació religiosa de les dades, sense advertir que també poden ser manipulades. L'audiència reclama els fets que ja s'encarregarà d'interpretar, però en realitat vol històries.
La disjuntiva recorda la distinció prehistòrica del periodisme, quan Juan Luis Cebrián diagnosticava sagaç que «els lectors demanen informació, però només llegeixen l'opinió». La reclamació exigent de les dades nues va a càrrec de les mateixes persones que han convertit Sapiens de Yuval Noah Harari en el llibre més llegit del segle. El professor israelià basa la seva descripció de la naturalesa humana en què les històries o narracions són el teixit que lliga les persones.
El periodisme és una discussió en sessió contínua. No importa tant qui guanyi com que els púgils tinguin la qualitat suficient per vincular al seu entorn social. És curiós que els denunciants d'ordenança de les fake news de Trump coincideixin, gairebé mil·limètricament, amb els qui van modelar acuradament durant dècades una imatge absolutament falsa de Joan Carles I. No va ser avalada factualment, sinó perquè el relat es considerava convenient com a element d'equilibri. És clar que fingir sorpresa ara és menys dolorós que admetre una llarga submissió a una narració inventada amb bona voluntat.
