Ës un fet que cada vegada es produeix un major nombre de denúncies penals per delicte lleu d'usurpació d'habitatge. Moltes persones no tenen clara la diferència entre violació de domicili, usurpació de propietat privada, ocupació il·legal d'immoble o l'ocupació il·legal amb ús de força, i això malgrat la proliferació de «tertulians multiopinadors» que confonen en lloc d'aclarir la situació al ciutadà que pateix en el seu patrimoni el problema i al qual no troba una resposta en l'actual situació.
L'actual Codi Penal preveu l'ocupació d'un bé immoble en contra de la voluntat del seu propietari, depenent de si hi ha violència o intimidació. Si hi ha violència, sempre serà una acció penal, però, quan no n'hi ha, la situació es complica.
El delicte d'usurpació castiga el qui ocupi, sense l'autorització pertinent, un immoble, habitatge o edifici aliens que no constitueixin domicili, o es mantingui en ells contra la voluntat del seu titular, amb la pena de multa de tres a sis mesos.
La diferència entre la violació de domicili i la usurpació d'habitatge és que en la violació la propietat que s'ocupa està sent utilitzada pel seu propietari i en la usurpació no, per això es dona el diferent tracte penal en els dos supòsits. Dit d'una altra manera, si ens entren a l'habitatge on residim habitualment, el nostre primer habitatge, estem davant d'un assentiment, però si ens ocupen una segona residència, estem davant d'una usurpació i en aquest supòsit, recuperar la possessió per part dels propietaris pot suposar un difícil camí jurídic.
Tornem al supòsit que s'està produint en l'actualitat d'«ocupació il·legal d'habitatges», com a fenomen en auge en els últims temps, sobretot tenint en compte els nombrosos habitatges que les entitats bancàries i fons d'inversió disposen després de la crisi i que s'han vist obligats a incloure en els seus actius.
El tipus penal de l'art. 245.2 del CP conté dues modalitats diferents de comissió:
- la primera, la d'«ocupar sense autorització deguda», i
- la segona, la de «mantenir-se contra la voluntat del seu amo».
Amb aquesta regulació legal, on s'exigeix ??analitzar si hi va haver o no autorització de la propietat i si el propietari consenteix o no l'ocupació, actualment s'ha generat un clima d'inseguretat jurídica entre els propietaris i sota el meu personal punt de vista, no hi ha un procediment del tot satisfactori per als mateixos, tenint en compte la demora que es pot produir en el si d'un procediment jurídic quan el propietari de l'habitatge «usurpat» intenta restaurar els seus drets.
Efectivament, com hem vist, el tipus penal aplicable per al cas de l'ocupació il·legítima d'immobles és el previst en l'article 245.2 CP i si bé aquest article és el que ve a protegir el propietari enfront de qui ocupa sense autorització la seva propietat, no és menys cert que el mateix no serveix per garantir la tutela judicial efectiva de la mateixa tenint en compte que hi ha nombroses sentències que han aplicat l'eximent de situació de necessitat o han absolt l'ocupant perquè s'ha acreditat que havien pagat a un tercer per viure en la mateixa o fins i tot s'ha apreciat pels tribunals que no s'havia acreditat l'existència de voluntat de permanència.
La meva personal opinió és que, el que es prohibeix a través de l'art. 245.2 CP és el risc que es produeix amb l'ocupació o manteniment indegut d'un individu dins d'un immoble, habitatge o edifici aliens que es troba deshabitat. No és qualsevol ocupació la qual està prevista en el citat precepte, sinó només aquella ocupació que realment signifiqui un risc a la possessió com sens dubte passa en aquests casos en què s'ocupen pisos per un llarg període de temps. És el dret a posseir el que està en entredit i de forma col·lateral, el dret a la propietat.
Cal recordar, també, que no tota lesió del dret de propietat és sancionable pel Dret Penal, perquè el Dret Civil disposa dels instruments necessaris a través dels procediments per recuperar la possessió i el domini.
El 2018 es va modificar el judici verbal per recuperar la possessió, i es crea un nou procediment (anomenat «desnonament exprés») amb un objecte més limitat: la recuperació dels habitatges (no d'un altre tipus de béns o drets) quan el posseïdor (només persona física, Administració pública o persona jurídica de naturalesa privada sense ànim de lucre) hagi estat privat il·legítimament de la seva possessió. Es pretenia una resposta ràpida al fenomen de l'ocupació il·legal d'habitatges de particulars o administracions, davant els insatisfactoris procediments existents. Aquesta reforma no ha servit de gaire per pal·liar el problema, bé per la saturació d'assumptes en els jutjats o per diferents criteris judicials a l'hora de valorar la concreta situació a analitzar i per això actualment, abans de 6 o 7 mesos, és difícil recuperar la possessió d'un habitatge ocupat, en via civil.
A títol personal, el Codi Penal, a la vista de tot l'anterior, gaudeix de gran imprecisió i vaguetat i dona lloc, no només a diferents criteris judicials, sinó fins i tot a diferents formes d'actuar de la Fiscalia, com ho posa de manifest que una instrucció del fiscal superior de Balears permet a la policia desallotjar els okupes «de manera immediata». Si la policia veu la situació clara, aquesta Instrucció entén que està legalment emparada per obrir la porta i expulsar els okupes, portin allà el temps que sigui. Fins i tot els poden aturar. Segons policies i advocats, aquesta Instrucció ha estat usada amb freqüència durant tot l'any per acabar amb un problema social que en els darrers anys s'havia descontrolat a les illes, principalment a Mallorca. Però adverteixen que el seu abast és limitat i que a la mínima complexitat no queda més remei que seguir la llera habitual.
Amb la qual cosa podem concloure, sempre des del meu personal punt de vista, que l'esmentada regulació actual, pateix de múltiples deficiències recaient sentències del tot oposades davant de casos similars que obeeixen a la imprecisió del delicte, als diferents criteris de jutges i fiscals davant la situació d'ocupació i a l'absència, en definitiva, de criteris clars i lògics d'afrontar aquesta problemàtica, la qual cosa, sens dubte, genera desconfiança al propietari i a la ciutadania en general. No qüestiono que tota persona té dret a un habitatge digne i adequat, però aquesta obligació és de l'Estat i de les Administracions Públiques, i de cap manera incumbeix el ciutadà que no té cap obligació legal de suportar les trucades, ocupacions il·legals d'immobles.
Em sembla oportú recordar una frase emprada per Concepción Arenal: «Les males lleis trobaran sempre, i contribuiran a formar, homes pitjors que elles, encarregats d'executar-les». Així, com una altra de Montesquieu que encertadament assenyalava: «Les lleis inútils debiliten les necessàries».
