L'entrevista a la ministra Irene Montero a Le Diez Minutos Diplomatique porta per títol «Pablo assumeix una part de les tasques de la casa, com jo les meves». A continuació s'amunteguen més de vint mencions a la seva família, la majoria als seus fills, que són diligentment identificats en la peça. Sovint és la titular d'Igualtat qui introdueix la seva prole en l'equació, vingui o no a tomb. La veterana i hàbil Rosa Villacastín no ha de esforçar-se per esbudellar la intimitat de la seva entrevistada. A canvi, els escassos fragments de contingut polític són extrets de vegades amb fòrceps per la periodista.

Com a addicte a la premsa del cor, no recordo una sola entrevista a un personatge públic tan absolutament centrada en les seves penes casolanes i en les vicissituds de la maternitat, amb la possible excepció de les efectuades a Tita Cervera. Una folklòrica hagués interromput la divagació sobre temes íntims, per reclamar que es parlés del seu disc. En canvi, la ministra viu monopolitzada per la seva família. Aquesta obsessió no justifica els atacs que està rebent en el xalet que Pablo Iglesias va sotmetre a referèndum, però la discreció és un valor en el cim del poder. Això sí, les respostes seran tremendament útils per a totes les parelles espanyoles en les quals els dos components siguin ministres.

Admetem que Irene Montero no té sortida. Se l'assetja simultàniament per ambiciosa i per trair la seva ambició, per radical i acomodatícia. Ara bé, els votants en retrocés de Podem hauran de valorar el menyspreu històric a l'accés als gegantins poders de l'Estat, per canviar-los per una minirrevolució suburbial petit burgesa. A canvi és possible que els fills, exposats fins a la nàusea en l'entrevista, agraeixin l'expropiació dels ideals que van portar els seus pares a la condició social més cotitzada des del franquisme, vicepresident i ministra.