27 de setembre de 2020
27.09.2020
Diari de Girona

Intimidadors amb sou públic

27.09.2020 | 06:00
Intimidadors amb sou públic

Malgrat que es creguin els més savis i astuts del món, els processistes catalans no han inventat res. Tots els seus mètodes ja els havien aplicat els populismes que els han precedit. Un dels primers llibres que vaig haver de llegir quan estudiava periodisme va ser La opinión pública, del sociòleg francès Albert Sauvy. Escrit el 1970, ja explicava que la propaganda política s'utilitza «per mantenir les tropes actives, es repeteixen durant molt de temps les mateixes paraules, les mateixes fórmules que han donat resultat. S'afirma. Es repeteix. Però com que les expressions acaben per gastar-se o no corresponen ja a la situació, el propagandista capta els fets recents més importants, els selecciona, i els presenta de forma que serveixin per confirmar les teories proposades i per consolidar la causa».

Tampoc són cap novetat les amenaces a periodistes i mitjans de comunicació per intimidar-los. A la democràcia espa­nyola, el primer que les va aplicar va ser Miguel Ángel Rodríguez, el que fou totpoderós Secretari de Comunicació del primer govern del PP, amb José María Aznar al capdavant. Va acabar deixant el càrrec abans d'hora. Eren altres temps. El processisme té uns quants càrrecs, pagats amb diners públics, que es dediquen, ara sí amb absoluta impunitat, a aquesta activitat.

Aquesta setmana, l'objectiu dels «nostres» professionals de l'insult i la calúmnia ha sigut el Diari de Girona i el periodista Albert Soler. El tret de sortida el va donar Aleix Clarió, del cercle de màxima confiança de Carles Puigdemont. Clarió és un noi que el va acollir Puigdemont a l'Ajuntament de Girona després de ser expulsat d'Unió Democràtica. Puigdemont se'l va emportar a Presidència de la Generalitat amb el càrrec d'«assessor del president en gestió de xarxes socials». Destituït per l'article 155 va continuar treballant per l'expresident de la Generalitat fins que el van recompensar pels serveis prestats amb un nou càrrec al govern de Quim Torra, el d'«assessor en comunicació digital», retribuït amb 57.466,40 euros anuals. Dimarts, va acusar Albert Soler a Twitter de «feixista declarat». Des d'un càrrec públic de Generalitat. Un exèrcit de fanàtics processistes, entre ells Elsa Artadi, s'hi va sumar després. La revolució dels somriures.

El motiu era un article d'Albert Soler sobre l'escandalós salari de 6.000 euros mensuals que cobra l'esposa de l'expresident, Marcela Topor, per un programa en anglès, que no veu ningú, d'una televisió depenent de la Diputació de Barcelona; un article que van llegir tard i malament. Els paladins de la llibertat d'expressió, els que han convertit els insults del tal Valtonyc en un referent d'aquesta llibertat d'expressió, no accepten ni les crítiques, ni una visió diferent del seu món de fantasia. Tots es declaren defensors de Charlie Hebdo, fins que ells són els receptors de les crítiques i/o els sarcasmes. Com que només existeix la seva veritat i consideren les administracions públiques un patrimoni privat, troben normal que Puigdemont, quan va decidir instal·lar-se a Waterloo, exigís al seu partit, el PDeCAT, que pagués uns quants milers d'euros mensuals a la seva dona per les despeses familiars de Girona i, com que Marta Pascal s'hi va negar (això i el seu suport a la moció de censura contra Mariano Rajoy van propiciar la seva defenestració), va optar per la via Diputació de Barcelona, presidida aleshores per la convergent Mercè Conesa, i que després, tot sigui dit, ha acceptat el PSC en el pacte amb el PDeCAT per governar la institució barcelonina. No només troben «normal» aquest salari de 6.000 euros mensuals per un programa ad hoc, sinó que insulten i amenacen a qui gosi criticar-ho. És el mateix que ha passat amb la proposta de retirada de la Medalla de l'Ajuntament de Barcelona a Heribert Barrera. Els que fa anys que retiren medalles a tort i a dret als que no s'han sumat a la causa, ara s'indignen quan toca a un dels seus, un xenòfob i racista de manual. El pensament únic i l'eliminació del dissident són dues divises d'aquests moviments populistes.

Parlar-los de Voltaire («no estic d'acord amb el que dius, però defensaré amb la meva vida el teu dret a dir-ho») o George Orwell («llibertat d'expressió és el que la gent no vol escoltar») és com fer-ho a una paret. On no n'hi ha no en cerquis.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook