Llevat de la Xina -que va per lliure- i el Japó, on hi ha molts japonesos, la resta del món està patint la segona onada del coronavirus amb semblant o superior percentatge de contagis al que va llançar la pandèmia entre març i juliol. (Nota per a usuaris de WhatsApp i Twitter: «Japó, on hi ha molts japonesos» és una ironia basada en el pleonasme).
Espanya liderava -i lidera encara- la classificació general d'empestats; però la bestiola ha començat a expandir-se gairebé sobtadament en altres països que fins ara el mantenien a ratlla. Comença a fer la impressió que no importen gran cosa les mesures que adoptin els governs. Facin el que facin, la bestiola guanya.
Serà cosa de la tossuderia dels virus. És sabut, per exemple, que la grip es cura en set dies sense més que fer llit; i en una setmana prenent l'oportuna medicació. Poc té a veure, per descomptat, la grip comuna amb el molt més temible SARS-CoV-2, que, com les seves sigles en anglès declaren, és capaç de produir una Síndrome Respiratòria Aguda Severa i deixar qualsevol sense alè.
No obstant això, el virus de la corona s'assembla al de la grip per la seva capacitat per evitar les disposicions que es prenguin contra ell. Funciona, per descomptat, el confinament domiciliari; però tot suggereix que la bestiola torna a actuar una vegada que la gent surt al carrer. I no és cosa d'arruïnar-se mantenint la gent tancada a casa.
Ja no es tracta tan sols d'una peculiaritat d'Espanya, on els polítics i la població en general han fet tot el possible per situar el país en el primer lloc del rànquing de contagiats i morts.
Ara són totes les nacions d'Europa les que pateixen l'embat de la segona pedregada del virus. França, Alemanya, el Regne Unit i Itàlia baten cada setmana rècords d'infecció. I això que els seus governs ho havien fet bé i fins i tot molt bé si es compara la seva actuació amb la dels capitostos espanyols.
La diferència, si de cas, és que Espanya va arrencar abans en aquesta cursa. La remuntada, després del confinament, va començar gairebé de seguida, després que el Govern declarés imprudentment la victòria sobre el virus. Ingènuament convençuts que les autoritats deuen saber el que diuen, els espanyols van sortir en massa al carrer com si no hi hagués un demà. Els contagis es van disparar, com és natural.
Més cautelosos, els governs de la resta d'Europa van aconseguir contenir l'epidèmia mentre les xifres arribaven a nivells estratosfèrics a Espanya; però aquest aparent control podria no ser res més que un miratge.
Tornen ara les restriccions als països que semblaven haver fet anar el virus a la rega, de tal manera que fins i tot la modèlica Alemanya es veu en l'obligació de declarar el toc de queda a Berlín. Diverses ciutats del Regne Unit declaren estar a la vora de superar la seva capacitat hospitalària fins al punt que ja semblen inevitables nous confinaments com el de març. I així gairebé tots els altres.
Queda clar que aquesta insidiosa bestiola pot amb qualsevol govern, ja sigui bo o dolent. Potser això sigui un consol per a Pedro Sánchez, però en canvi resulta una pèssima notícia per als que encara guardàvem alguna esperança de posar-li portes a l'epidèmia. Ho facin bé o malament els peixos grossos al comandament, es diria que la SARS-CoV-2 ha vingut per quedar-se. Només queda fer rogatives a alguna verge.
