30 de octubre de 2020
30.10.2020
Diari de Girona

Senyor jutge, són només negocis

29.10.2020 | 23:45
Senyor jutge, són només negocis

Creuen que els empresaris detinguts són patriotes que regalen els diners per la causa? Poc coneixen vostès el caràcter català, aquí no es dona res, tots aquests vendrien la seva mare per un bitllet de tres euros. Del que es tracta és, com a la màfia, de fer favors a canvi de favors, jo avui et dono diners perquè juguis a republiquetes, i tu demà em dones un contracte. No és res personal, són negocis, i els jutges haurien de ser comprensius amb els patriotes catalans, de fet no són perillosos, n'hi ha prou de fer-los una bona contraoferta perquè traeixin els seus propis fills, no diguem un Vivales que viu a Waterloo. A Catalunya hi ha una sola forma de patriotisme i no és de color groc, sinó del verd dels bitllets de cent euros. Observant la pinta dels que han sortit a la llum ja es veu que, si són oprimits, és només de talla de pantalons i de cartera, totes dues a rebentar.

Prou que saben, aquests filantrops llacistes, que la republiqueta no arribarà i que els seus diners serveixen només perquè el Vivales visqui bé. Ho saben i no els importa. La donació és útil, això sí, perquè un es faci el pinxo al restaurant de cinc forquilles, tot abaixant la veu i deixant anar als comensals que va regalar uns milers d'euros a la causa i va tenir una urna amagada a sota el llit. Fer de patriota és com anar al llit amb Ava Gardner: si després no ho pots explicar, no val la pena.

La importància dels diners donats és que tornaran multiplicats, i que perquè tornin no cal esperar cap republiqueta, n'hi ha prou amb una autonomia, unes quantes diputacions i un piló d'ajuntaments, entitats disposades totes elles a fer favors als patriotes ara detinguts. Ni tan sols cal parlar-ne explícitament, entre cavallers tot queda sobreentès, i un català sap sempre que qui li regala diners espera alguna cosa a canvi. Alguna cosa tangible, res de republiquetes. Una requalificació, un contracte, una obra pública, un càrrec per l'hereu, en fi, ja es veurà, si cal ens inventem una agència espacial, allà sí que es podran repartir diners. Si en altres cultures encaixar les mans és suficient per quedar d'acord, en la catalana n'hi ha prou de dipositar un feix de bitllets a la butxaca de l'altre. El lema és: no preguntis què pot fer el procés per tu, pregunta quin benefici en pots treure.

El llacisme és això, una forma de vida. De bona vida. És cert que encara queden llacistes de morralla, dels que se n'estan de dinar a fora amb la família per poder comprar la samarreta anual de l'ANC, o dels que engreixen la guardiola de la caixa de resistència així que ho demana l'amo. I està bé que hi siguin, ja que sense aquests que al final ni tocaran diners ni veuran la republiqueta ni res, els altres, els que de debò hi sortiran guanyant, no podrien existir. Perquè hi hagi una elit que faci fortuna gràcies a una il·lusió col·lectiva, aquesta ha de ser col·lectiva, i perdonin la redundància. És necessari que una multitud sigui enganyada perquè uns quants facin diners. Als de la morralla, n'hi ha prou de dir-los que es posin llacets grocs al pit, així es creuran patriotes, amb això en fan prou, els diners tampoc no sabrien com gastar-los, pobres desgraciats.

Que el procés és un modus vivendi, ho saben a Barcelona, ho saben a Waterloo i ho saben a Lledoners, on no ho saben és a casa dels que posen llacets al balcó pensant que així són patriotes i no són res més que babaus. Útils, però babaus.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook