03 de novembre de 2020
03.11.2020
Diari de Girona

El que no canvia el 3 de novembre

02.11.2020 | 23:34
El que no canvia el 3 de novembre

S'atribueix a Einstein la frase que «quan et mors no saps que estàs mort, no pateixes per això, però és dur per a la resta. I el mateix passa quan ets imbècil». No sé si Einstein ho va dir però em sembla una gran veritat. A Bob Gates, que va ser secretari de Defensa amb Bush i amb Obama, se n'hi atribueix una altra segons la qual «hi ha coses que sé que sé, coses que sé que no sé, i altres que no sé que no sé». Tampoc sé si és certa però també em sembla molt bona perquè és veritat i el que és important és adonar-se'n, cosa que no és fàcil quan un és mort o és imbècil.

Això ve a tomb perquè confesso la meva crassa ignorància pel que fa al resultat de les eleccions nord-americanes d'avui dimarts. Sé el que m'agradaria i el que les enquestes donen com a més probable, que per fortuna coincideixen, però no m'atreviria a posar la mà al foc perquè Trump té una base molt sòlida i també se'l donava com a perdedor el 2016 i va acabar guanyant. I l'avantatge global de Biden, fins a 9 i 10 punts, s'estreny molt en els estats crucials com Wisconsin, Minnesota, Pennsylvania, i és una moneda a l'aire a Iowa, Florida, Carolina de Nord, Arizona i algun més. A més, les enquestes s'equivoquen perquè no són perfectes i perquè els enquestats oculten les seves veritables intencions. Així que tot pot passar, des d'un triomf per golejada de Biden a un altre pels pèls, sense descartar que Trump pugui revalidar la presidència per remota que aquesta última hipòtesi sembli als politòlegs, que també s'equivoquen sovint. El que sembla clar és que Biden té garantit el vot popular... igual que el va tenir Hillary Clinton, que va acabar perdent. El refranyer aconsella no dir blat fins que sigui al sac i ben lligat, i és un consell molt savi.

Si guanya Biden o si guanya Trump canviaran moltes coses que afectaran en primer lloc els nord-americans i després la resta d'habitants del planeta, que per alguna cosa els EUA són la primera potència mundial. La mateixa celebració de la festa de Halloween, tan allunyada dels nostres costums, mostra l'impacte global de la seva cultura. Perquè tots dos candidats tenen formes diferents d'entendre la lluita contra la pandèmia, la gestió de la crisi econòmica, la política impositiva, les relacions amb altres països, els organismes i les aliances internacionals; el canvi climàtic i el medi ambient, la lluita contra la pobresa i les desigualtats creixents, l'ús d'energies fòssils o renovables, la gestió dels corrents migratoris, el comerç internacional i les relacions amb la Xina, el futur del multilateralisme eficaç o les qüestions racials, entre molts altres assumptes.

Però sent cert tot l'anterior hi ha coses que no canviaran de la nit al dia guanyi qui guanyi el 3 de novembre. Em refereixo al populisme i el seu corol·lari de crispació i polarització social i política, que són grans mals de la nostra època. No només als EUA, sinó també a Espanya i en altres llocs. Com a exemple, la nova jutge del Tribunal Suprem (TS), Amy Coney Barrett, ha estat escollida per 52 vots a 48, sense un sol vot del partit minoritari i això és el primer cop que passa en els 231 anys d'història del TS. Però Trump no és la causa sinó la conseqüència de factors previs que motiven aquesta radicalització indesitjable de la qual també són mostra Iglesias i Abascal, Le Pen i Salvini o, portades les coses al límit, Alba Daurada a Grècia. I aquesta mala còpia trumpiana que és Boris Johnson. Per no parlar dels Orban, Kaczynski, Erdogan i tants d'altres. Sobren populistes com sobren nacionalistes, són pitjors encara quan coincideixen o s'alien, i la paradoxa és que tots dos tenen el mateix origen.

La culpa la té un sistema capitalista desregulat i excessiu que no ha estat capaç d'acompanyar el creixement econòmic dels últims anys amb una distribució equitativa dels beneficis, de manera que s'ha trencat la relació que va existir després de la Segona Guerra Mundial entre el creixement de l'economia i el creixement dels salaris. El sistema, embrancat a guanyar més cada dia de la manera que fos, no va percebre que la globalització (que té molts aspectes positius) provocava indesitjables dislocacions empresarials que amb els seus sous de misèria tampoc beneficiaven els països d'acollida. Pitjor encara, perquè aquest capitalisme rapinyaire i inhumà tampoc va ser capaç de preveure les innovacions tecnològiques que se succeeixen a ritme exponencial i que, almenys a curt termini, provoquen atur. La conseqüència és més pobresa, més desigualtats entre països i dins d'ells, més angoixa i més incertesa que s'agreuja amb l'arribada de la crisi econòmica i social provocada per la covid-19 quan encara no han acabat de cicatritzar les ferides de la del 2008.

En aquestes condicions, ¿a algú pot estranyar-li que hi hagi populistes que vulguin fer caure el sistema tal com està concebut, o que hi hagi nacionalistes vilatans que vulguin aixecar un mur perquè pensen que ells ho farien millor? El seu problema és que l'encerten amb el diagnòstic però fallen amb la medicació perquè no és enderrocant com es construeix ni alçant murs com es crea riquesa. Biden ha promès que si guanya mirarà d'unir i governar per a tots els americans i això ja serà per si mateix un gran canvi. Però aquestes societats fracturades no es guariran el 3 de novembre, igual que es mantindrà la competència hegemònica entre les grans potències.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook