Tres estampes prou recents expliquen el moment de Catalunya i alhora el llarg camí de derrota i angoixa. La primera és la d'un home que feia temps que no veia, perquè prou que es preocupà d'amagar-se, i és la de Pere Martí. Director de comunicació que fou del president Puigdemont, el dia de la declaració d'independència no només desaparegué sinó que trencà el seu telèfon mòbil en mil pedaços per mirar de no deixar cap rastre. Amb aquestes valenties s'han fundat imperis. Quin soldat, en Pere. Però de fer el ridícul no en té mai prou, l'independentisme, i ara el Pere torna a ser el cap de premsa de JxCat. El dia que els retinguts per l'operació Volhov foren deixats anar, ell fou un dels que es desplaçà a saludar-los i a aplaudir-los.
Jo no sempre tinc raó, i això no m'impedeix, moltes vegades, d'actuar com si en tingués. L'argumentació creativa és el meu do. I per tant entenc que tothom es prengui el seu temps i el seu marge, però em pregunto d'on treu Pere Martí i Colom el seu nervi per comportar-se com una rata i tornar quan el perill passa com fent-se el soldat. De veritat que no entenc d'on treu l'aplom, el vigor, la poca vergonya. I per descomptat, em sembla que resumeix totes les categories de la derrota que JxCat li torni a donar feina. Actuacions d'aquesta mena em fan pensar que no hi ha a Catalunya ningú que es prengui tan seriosament la independència de Catalunya com el jutge Marchena, i això que va rebaixar-la a « ensoñación». Però és que amb personatges com Pere Martí no es pot ni somiar, no es pot ni dir el nom de cada cosa sense que caiguin els murs de l'escarni i la farsa. Si al centre hi posem els covards, els barruts, els oportunistes, com vols que no es podreixi la fruita? De tota manera, quina diferència hi ha entre Carles Puigdemont i Pere Martí? L'un volia convocar eleccions autonòmiques i acabà declarant la independència, no perquè hi cregués, sinó perquè no volia que aquelles eleccions les guanyés Oriol Junqueras. Si Martí Colom esmicolà el seu telèfon, Puigdemont fugí de la seva pròpia declaració d'independència.
La segona estampa, més conceptual, perquè no respon només a un rostre, té a veure amb les converses intervingudes en la mateixa operació Volhov. Aquests patriotes jo no sé en quina Catalunya viuen. De veritat que alguns són no només amics, sinó molt amics meus. La setmana passada vaig explicar que David Madí és molt amic meu, i em vaig oblidar d'escriure que també Víctor Terradellas és un estimat, molt estimat amic. Amb Xavier Vendrell no hi he tingut tanta relació però li professo igualment un llarg afecte. Tots ells són persones intel·ligents, bons pares, amics sensibles. Em pregunto d'on treuen la idea que Catalunya, el poble de Catalunya i la seva classe dirigent, podrien en algun moment respondre a la seva trencadora estratègia. Em pregunto a quina mena de valentia apel·len, i sobretot quina prova tenen que aquesta valentia existeix i no és una fantasia seva. Jo no poso en dubte que estimin Catalunya, però és evident que no la coneixen. Escoltant el que es diuen, queda clar que tenen una visió idíl·lica dels catalans, no gens real. Si el president Pujol va crear Convergència i Unió en lloc de fer-se militant d'Esquerra no és perquè fos menys independentista, sinó perquè era més intel·ligent i sabia quin país tenia i a quin públic s'adreçava. No va voler ni reformar l'Estatut. Les coses han canviat en la superfície, en la histèria col·lectiva, però el país que tenim és si fa no fa el mateix: el que l'endemà de l'aplicació de l'article 155 va anar a treballar com si res, el que de la independència, i de la resta de causes, vol fer-ne sanefes. Per això les manifestacions de la Diada solien ser un èxit, i en canvi va ser la més trista del món la nostra declaració d'independència. Ni a Catalunya hi ha una majoria independentista, ni la independència té res a veure amb la democràcia, ni dins de l'independentisme hi ha una majoria de catalans disposats a pagar el preu d'aconseguir-la -ni capaços, pel que hem pogut veure, de la més mínima intel·ligència.
I per tancar la trilogia hi ha el president Trump. Jo entenc que és difícil d'entendre, i que votar el Partit Demòcrata és una opció perfectament vàlida. Però és molt de país subdesenvolupat que ens conformem amb una visió tan simple i tan estúpida de la primera potència del món. El que a Catalunya s'ha arribat a escriure sobre el president dels Estats Units és d'una ignorància, d'un prejudici i d'un ressentiment impropis de persones civilitzades. Aquesta ràbia, aquest furibund analfabetisme, aquest absolut desconeixement del que veritablement hi ha en joc, no pot ser el de mitjans de comunicació que aspirin a tractar amb respecte els seus espectadors, oients o lectors. Les sonades victòries de Biden, tan pronosticades, no només s'han demostrat falsàries, sinó que, tot i que encara és aviat per assegurar-ho, el que a hores d'ara resulta més probable és que no hi hagi canvis a la Casa Blanca.
No és seriós, ni presentable, que els catalans es conformin amb aquest nivell de desinformació i de mentida barata. No és acceptable, ni digne, que els mitjans de comunicació acceptin de propagar aquestes monstruoses tones de propaganda posades en ondulació per persones que fan del seu complex d'inferioritat, i de les seves limitacions intel·lectuals, una paròdia de la llibertat d'expressió i són només malaltons jugant en públic amb la seva tara. Sense una visió madura i elaborada dels Estats Units, d'un president com Trump i de la tensió amb la Xina, entendre un Estat, com es crea, com funciona i com es defensa, és impossible.
I aleshores juguem a soldadets amb hàmsters com el Pere Martí, tornant-nos uns corruptes per dissimular que no tenim prou valor, ni prou país ni prou cervell per fer la independència, i veient el món d'una manera que ni la condemna a ser una província no em sembla una penitència prou severa.
