Avui serà beatificat a la basílica de la Sagrada Família en Joan Roig i Diggle, un jove catòlic de 19 anys assassinat el 1936. En Joan va néixer a Barcelona l'any 1917. El 1934 es trasllada a viure al Masnou amb la seva família, comença a treballar a Barcelona i continua estudiant a les nits. Tot i això, va a missa cada dia i fa llargues estones de pregària. També fa de catequista als infants de la parròquia de Sant Pere d'El Masnou i s'integra a la Federació de Joves Cristians de Catalunya (FEJOC).
En Joan esta compromès a millorar les condicions de vida dels més desafavorits, i defensa que la doctrina social de l'Església és l'únic camí vàlid per combatre la desigualtat social i promoure la dignitat de totes les persones.
Només dos dies després de l'esclat de la Guerra Civil va ser incendiades l'església parroquial de Sant Pere del Masnou i la seu de la Federació dels Joves Cristians. En la situació extrema d'aquells dies, i sabent el risc que corria, va continuar portant l'eucaristia d'amagat a veïns del Masnou.
La nit de l'11 al 12 setembre de 1936, un comitè el va capturar a casa seva. Les últimes paraules a la seva mare, d'origen anglès, van ser « God is with me». Després el van portar del Masnou al cementiri de Santa Coloma de Gramenet per executar-lo. Abans de morir, va dir als seus botxins: «Que Déu us perdoni com us perdono jo».
En Joan va ser assassinat per ser un catòlic molt actiu a la seva parròquia i a la FEJOC. El juliol del 1936 aquesta organització catòlica juvenil tenia uns catorze mil membres. Entre 1936 i 1939 prop de tres-cents joves de la Federació van ser assassinats. En acabar la guerra, la nova jerarquia catòlica es malfiava d'ells, i no els va permetre continuar existint com a organització.
Abans de la guerra els membres de la FEJOC ja havien patit l'animadversió i l'assetjament de grups d'esquerres que competien amb ells en l'impuls d'activitats culturals i esportives i a l'hora d'organitzar els joves. Ho explica José Fernando Mota Muñoz al document «Fejocistes i montserratines: l'associacionisme catòlic juvenil a Sant Cugat durant la Segona República», que es troba a la xarxa.
Tot plegat s'emmarca en la gravíssima violència patida pels catòlics durant els tres anys de la revolució i la Guerra Civil, sobre la qual l'historiador Stanley G. Payne afirma que «la persecució de l'Església catòlica va ser la major mai vista a Europa occidental, fins i tot en els moments més durs de la Revolució francesa».
Les xifres de gironins assassinats per la persecució religiosa de 1936 a 1939 són les següents: 195 capellans, 74 religiosos i religioses i 3 seminaristes. Dels 520 seglars assassinats, 77 ho van ser només per les seves creences religioses. Al conjunt de Catalunya es van assassinar 1.541 sacerdots, un 30,4 % del total, inclosos els bisbes de Barcelona, Tarragona i Lleida. A tot l'Estat van ser assassinats gairebé set mil sacerdots, frares i monges.
Són dades per reflexionar en un moment en què a França i a diversos països d'Amèrica es tornen a cremar esglésies. Els que des de la demagògia populista atien l'anticlericalisme han de ser conscients d'on poden arribar les conseqüències del seus actes.
El testimoni de sang de Joan Roig i dels milers de màrtirs del segle XX ha de fer desvetllar als molts catòlics que avui es mouen entre l'ensopiment i el complex d'inferioritat cultural. Viure cristianament avui suposa més que mai ser signe de contradicció en el mon. L'Església catòlica, tot i haver perdut bona part de la seva influència política, cultural i social, és qui més qüestiona el nou ordre mundial, fonamentat en un capitalisme cada vegada més despersonalitzat, i en els ideòlegs del pansexualisme i la perspectiva de gènere.
El nou sistema dominant vol individus manipulables, amb vincles familiars febles i sense creences espirituals fermes. Homes i dones avocats al consumisme, i no a l'austeritat i al compromís de tirar endavant una família. Al neocapitalisme li va molt bé la banalització del sexe com a compensació que s'ofereix a unes noves generacions sense grans horitzons ni esperances. I també l'interessa la lluita de sexes com a gran succedani que desvia l'atenció d'unes desigualtats socials cada vegada mes grans.
